Més, més, més.... El darrer recull de notícies actualitzat pels companys de comunicació del Secretariat Nacional de l'ANC...
Forcadell (ANC) creu que la reunió de Mas amb Rajoy 'serà un pur tràmit'
Recorda que la solució 'és la independència i no el pacte fiscal' · Ha
participat en l'Aplec per la Independència d'Arenys de Munt
La presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, ha valorat que la reunió
d'Artur Mas amb Mariano Rajoy dijous vinent serà 'un pur tràmit', i ha dit que
no n'esperava res. Durant la seva intervenció en una de les xerrades
organitzades en el III Aplec per la Independència d'Arenys
de Munt, ha tornat a subratllar que la solució per a Catalunya és la
independència i no el pacte fiscal.
'El president Mas té clar que l'estat espanyol no ens serveix i que
necessitem un estat propi', ha dit Forcadell, que considera que encara que Mas
eviti la paraula independència i parli d'estat propi 'és un pas molt important
dins de CiU'.
Arenys de Munt ha commemorat avui el tercer aniversari de la primera
consulta sobre la independència que es va fer al país amb aquest Aplec per la
Independència, que arriba dos dies després que el ple de l'Ajuntament va declarar el
municipi territori català lliure i sobirà en una declaració institucional en
què tornava a dreçar un full de ruta cap a la independència. L'Aplec, en el
qual hi han participat unes dues-centes persones, ha inclòs activitats,
xerrades, actuacions musicals i el desplegament d'una gran senyera.
Els actes han tingut lloc al parc de can Jalpí, davant el monument a la independència que es va
inaugurar fa dos anys en el primer Aplec i que recorda, per a la posteritrat,
la consulta sobre la independència que va obrir el camí a totes les que es
feren després.
Vic i Tortosa votaran avui la declaració de 'territoris catalans
lliures'
La CUP porta a Vic la moció d'Arenys de Munt · Al ple de Tortosa, la hi
porta ERC
La CUP de Vic i ERC de Tortosa porten avui als plens
municipals respectius sengles mocions per a declarar-se territoris catalans
lliures. La moció d'ERC és similar a l'aprovada a Sant Pere de Torelló, primer
municipi que va desafiar la
legalitat espanyola amb una moció d'aquestes característiques. Ja l'han seguit
Calldetenes, Cervià de les Garrigues, Marçà, la Bisbal del Penedès, Premià de
Dalt i Bolvir. També Arenys de Munt, si bé la moció aprovada anava més lluny. I
és aquesta moció d'Arenys de Munt que debatrà l'Ajuntament de Vic a proposta de
la CUP.
La setmana passada, la CUP va presentar una moció com l'aprovada a Sant
Pere de Torelló, però després de l'èxit de la manifestació de l'Onze de
setembre i dels passos fets a Arenys de Munt, va presentar dijous una nova versió (pdf),
similar a la d'Arenys. El text, a més de declarar el municipi lliure i sobirà i
els vigatans 'moralment lliures de lleialtat a la corona borbònica i als seus
símbols', també insta el Parlament de Catalunya 'a declarar i constituir
l'estat català abans de l'11 de setembre de 2014' i a constituir aquest mateix
2012 un govern d'unitat nacional de transició a la independència.
Un dels punts afegits, explica l'organització, 'és el reconeixement dels
Països Catalans i la necessitat d'estendre la declaració arreu de la nació i a
especificar que en cas que la independència només afecti l'actual Comunitat
Autònoma de Catalunya, la reunificació dels Països Catalans sigui un objectiu
del nou estat'.
El ple de Vic és format per vuit regidors de CiU, cinc de PxC, dos de la
CUP, dos del PSC, dos d'ERC, un d'ICV-EUiA i un de SI. Així, doncs, la moció
només tirarà endavant si hi dóna suport el grup de CiU, que governa el
municipi.
També ERC necessita del vot de CiU per aprovar la moció que presenta a
Tortosa, on els convergents governen amb dotze regidors. La resta del ple és
conformat per tres regidors dels PSC, dos d'ERC, dos d'Iniciativa-ET, un del PP
i un de PxC. La moció de Tortosa demana que el parlament 'sotmeti a votació la declaració
unilateral de sobirania nacional de Catalunya en el termini màxim de dos mesos
i, si s'escau, convoqui un referèndum sobre la independència'.
Els ciutadans donen una amplia majoria als partits que van anar a la
manifestació del #11s2012
El #11s2012 ha despertat moltes consciencies entre la ciutadania, entre
els mitjans i entre els diferents governs del món, però Espanya
segueix entestada de dir que no ha passat res, o que la majoria de gent
s’ha quedat a casa. L’enquesta de Tele5 confirma la voluntat d’una majoria de
ciutadans de Catalunya d’apostar per partits que vulguin anar molt més enllà,
un cop vist que Espanya no mou cap fitxa, sinó tot el contrari, i que
juga contra Catalunya. La prova evident és el resultat de l’enquesta de Tele5,
on el PSC (23-25), PP (15-16) i C’s (3) fan el resultat més baix de la
democràcia, amb 40 i escaig de diputats, mentre CiU (58-60), ERC (17-19)
ICV/EUiA(12-13) i SI (3-5)” amb més de 90 diputats tindrien una majoria clara
per la independència
Tres de cada quatre catalans volen un referèndum d’independència
La mateixa enquesta confirma que una immensa majoria dels catalans volen
la celebració d’un referèndum, la xifra és un 75% dels enquestats, una
xifra molt elevada que demostra la capacitat democràtica dels catalans.
La independència guanya, un 64% dels votants pel sí, un 23% pel no i un
12% en blanc
Els resultats són homologables per ser validats per la comunitat
internacional, expressant una voluntat majoritària i democràtica que no pot
tenir contestació. El resultat confirma el que altres enquestes ja van dir i
marca clarament un camí. Tot és molt senzill, que no sigui que tanta senzillesa
espanti alguns líders polítics.
PSC, PP i C’s en plena decadència
Els tres partits segueixen en plena descol·locació i cauen en les
enquestes, la ciutadania no entenc la seva manca de claredat, i sobretot el fet
de donar l’esquena a la realitat.
Setmana decisiva en el procés cap a l'estat propi
La ruptura pot seguir la reunió de Mas i Rajoy d'aquesta setmana · I
precipitar un avançament electoral
Ha passat una setmana des de la gran manifestació de la Diada,
d'un gran ressò internacional, que ha capgirat el panorama polític català i
espanyol. I ara s'albira una altra setmana possiblement decisiva: la reunió de
dijous entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i
Mariano Rajoy a la Moncloa pot ser el primer acte del trencament i
l'enterrament del pacte fiscal, a més del preludi d'unes eleccions avançades de
caràcter plebiscitari.
Amb vista a aquesta possibilitat, Convergència ja preveu la possibilitat
d'incloure en el programa electoral l'estat propi. El secretari d'organització
de CDC, Josep Rull, diu que hauria de ser així 'per coherència'. En
declaracions a La Xarxa, va dir que s'hauria de fer la petició d'estat propi en
el programa 'per coherència respecte del que vam aprovar el mes de març al
congrés de Convergència, per coherència amb el que va expressar el poble
de Catalunya i també amb el que va plantejar el president Mas després de la
Diada'.
La Diada, doncs, sembla haver accelerat tots els processos, i més encara des
del discurs de Mas a Madrid de
la setmana passada. Això obligarà tots els partits a resituar-se i a definir
una posició; el PSC, enmig d'una forta convulsió interna, ho ha començat a fer.
Ahir a Gavà Navarro fou clar en el plantejament: 'No som independentistes. No a
la independència!', va sentenciar. El sector oficialista del PSC propugna de
fer del partit la referència de l'oposició a l'independentisme.
Cap a l'Agència Tributària Catalana
Hi ha també un altre procés que es pot començar a accelerar. Aquest dimecres,
la vigília de la reunió de Mas amb Rajoy, el president de la Generalitat es
reunirà amb els presidents de les quatre diputacions del Principat per signar
un conveni de col·laboració d'aquestes administracions amb la Generalitat per
començar a donar forma a l'Agència Tributària de Catalunya, que haurà de servir
per fer possible la hisenda pròpia catalana.
Les expectatives de la reunió Mas-Rajoy
I en aquest context arribarà dijous la reunió de Mas i Rajoy a la Moncloa. El
president de la Generalitat espera que en surti algun compromís del president
espanyol en relació amb el concert econòmic. Però la reacció de diversos
ministres del govern espanyol, girant l'esquena a Mas a Madrid i amenaçant
sobre suposades conseqüències econòmiques negatives d'una independència de Catalunya,
i l'actitud esquiva de Rajoy mateix fan pensar que no serà així.
Mitjans estatals constaten ara l'avenç independentista
Una enquesta de Telecinco “descobreix” que el 51% votaria “sí” a l'estat
propi i només el 19% s'hi oposaria
‘El País' reclama el vistiplau estatal, i ‘La Razón' dibuixa un futur
Parlament sobiranista
Unes
200 persones es van reunir ahir a Arenys de Munt per celebrar el tercer
aniversari de les consultes sobiranistes Foto: ACN.
|
S'han hagut de pessigar, però a la fi hi donen crèdit. Cinc dies després
de la impressionant demostració de força de l'independentisme català, sembla
que a Madrid s'han començat a adonar de la magnitud de la tragèdia,
i ja han deixat de negar una evidència que feia anys que es cuinava. En el marc
d'un ampli desplegament dominical, diversos mitjans estatals donaven a conèixer
ahir enquestes fetes els dies posteriors a la Diada, que de fet corroboren el
que el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat ja advertia des de feia
almenys un any i mig: que l'independentisme ja és majoritari al país.
El sondeig més gran, a 2.000 catalans, el va elaborar el gabinet Gesop
per a Telecinco –un canal, per cert, gens sospitós de sentir simpatia pel
catalanisme–, que en el marc d'un agre debat ahir de matinada feia públics uns
resultats inequívocs: un 76% –tants com els que estan d'acord amb el pacte
fiscal segons el CEO– acceptaria un referèndum d'autodeterminació, en el qual
un 50,9% votaria a favor de la independència i només un 18,6% ho faria en
contra. Dels altres, l'11,9% s'abstindria, el 9,5% votaria en blanc i el 9,1%
encara no ho sap o no vol contestar.
El mateix sondeig feia una prospecció de vot sobre unes possibles
eleccions anticipades, i certament plebiscitàries, al Parlament: CiU (ara amb
62 diputats) hi obtindria entre 58 i 60 escons; el PSC (28) en tindria entre 23
i 25, i el PP (18), 15 o 16. ERC (10) protagonitzaria un fort increment fins
als 17 o 19 diputats, ICV (10) també pujaria a 12 o 13, i Solidaritat (4) i
Ciutadans (3) repetirien els resultats del 2010. És a dir, que les tesis
sobiranistes –si s'hi compta ICV i es confirma que CiU ho durà en el programa
electoral– tindrien el suport d'entre 89 i 93 diputats. Resultats força
similars obtenia una altra enquesta de NC Report a 750 persones, que
publicava La Razón, i que també augura una àmplia majoria per
l'estat propi en el pròxim Parlament: CiU, de 58 a 64 diputats; el PSC, de 22 a
25; el PP, 20; ERC, 15; ICV, 11, i Cs, entre 3 i 4. En lloc de SI, però,
vaticina la irrupció de Plataforma per Catalunya (3 escons).
Majoria i bilateralitat
Un últim sondeig de Metroscopia per a El País fet
aquesta setmana a 600 espanyols no catalans és interpretat pel diari amb el
titular que vuit de cada deu acceptarien un procés sobiranista. Això sí, hi
posa dues condicions gens irrellevants: un 77% diu que el percentatge de vots a
favor hauria de ser “molt superior” a la meitat i el 81% exigeix que la decisió
no pot ser “unilateral”, sinó que requereix la conformitat de la resta de
l'Estat.
Això sí, els enquestats no entenen els motius de cap greuge, i un 65%
creuen que la desafecció catalana “no es correspon a la realitat”. Un 66%, a
més, creu que un estat propi seria dolent per a Catalunya, i només un 20% que
seria bo. Una xifra similar pensa que la separació perjudicaria Espanya (62%) i
el 15% diu el contrari.
En l'àmbit polític, ahir tan sols en va parlar l'alcalde de Santander i
president de la Federació Espanyola de Municipis, Íñigo de la Serna (PP), per
apel·lar al diàleg per afrontar aquests “processos polítics”, i subratllar que
el més important és “crear ocupació i activitat econòmica”.
81 per cent dels espanyols no catalans enquestats per
‘El País' defensen que el procés ha de tenir el vistiplau estatal.
76 per cent dels catalans enquestats per Telecinco
acceptarien un referèndum, tants com els que acceptarien el pacte fiscal.
La reunió Mas-Rajoy, un “pur tràmit” per l'ANC
La presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, va dir
ahir que “no espera res” de la trobada que Artur Mas mantindrà dijous a La
Moncloa amb Mariano Rajoy per parlar del pacte fiscal. Ella ho veu com un “pur
tràmit”, el resultat del qual serà “totalment indiferent”, si bé “entén” que
s'hagin de trobar per “compromisos institucionals”. “La solució per a Catalunya
és la independència i no el pacte fiscal”, reitera Forcadell, que creu que
Rajoy podria estar d'acord a negociar la petició de concert econòmic, però no
el seu entorn. En tot cas, el secretariat nacional de l'ANC es reunirà dissabte
per acordar la seva posició arran de la trobada.
En un sentit similar, SI opinava que la reunió no donarà resultats, i
advertia que Rajoy “voldrà dilatar” en el temps la resposta a les peticions
catalanes per “refredar” l'auge independentista. Per això demanava a Mas “que
no caigui en el parany”, i reiterava la necessitat de constituir un govern
“d'unitat nacional” amb els 86 diputats ja favorables ara a l'estat propi que
hi arribi en dos anys.
L'un i l'altre van participar a Arenys de Munt en la celebració del
tercer Aplec per la Independència, que va reunir unes 200 persones coincidint
amb el tercer aniversari de la primera onada de consultes sobiranistes.
Rull: “El programa electoral de Convergència hauria d'incloure l'Estat
propi per coherència”
El secretari d'organització de CDC replica a Cospedal que
l'autodeterminació no és una tàctica de partit sinó la reivindicació d'un poble
que vol la llibertat
Emplaça PP i PSOE a deixar que Catalunya s'expressi lliurement
El secretari d'organització de CDC, Josep Rull, en una imatge d'arxiu Foto: ANDREU PUIG.
|
El secretari d'Organització de Convergència Democràtica de Catalunya
(CDC), Josep Rull, ha opinat que la seva formació hauria d'incloure la petició
d'un estat propi al programa electoral. El dirigent convergent ha emplaçat PP i
PSOE a no situar el debat independentista en “termes de la por” sinó a deixar
que els catalans puguin “decidir lliurement el seu futur”.
En declaracions a La Xarxa, Rull s'ha
mostrat favorable a què el proper programa electoral de CDC inclogui la petició
d'un estat propi “per coherència respecte el que vam aprovar el mes de març al
congrés de Convergència –que fixava l'horitzó final de la transició nacional en
l'Estat propi–, per coherència amb el que va expressar el poble de Catalunya i
també amb el que va plantejar el president Mas després de la Diada”.
|
“Encara no hem pres aquesta decisió, però tot apuntaria a què finalment
l'acabem prenent per un tema de coherència”, ha precisat.
Rull ha aprofitat per respondre les acusacions d'electoralisme que la
secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, va llançar ahir al
president de la Generalitat, Artur Mas. “Això no és una qüestió de tàctica d'un
partit o de diversos partits, sinó que estem davant d'un moviment de fons molt
seriós, molt meditat, molt responsable i molt esperançat d'un poble que vol la
llibertat”, ha assegurat. “Cospedal no és que no vegi la pilota, és que no veu
l'estadi”, ha etzibat.
Segons ell, caldrà fer “pedagogia” i explicar a PSC i PP que “això no va
en broma, que és de veritat i que la voluntat d'un poble seriós, responsable,
madur i optimista no es pot aturar amb arguments antics”.
En aquest context, ha demanat que el debat “no se situï en termes de la
por sinó en un eix democràtic: deixeu un poble decidir lliurement el seu
futur”. Així, ha convidat a populars i socialistes a ser responsables i seguir
altres exemples, com “el que van fer en el seu moment els canadencs o ara els
britànics, que és deixar articular un mecanisme perquè el Quebec, Escòcia o
Catalunya es puguin expressar lliurement”.
SI creu que Rajoy voldrà dilatar les negociacions amb Catalunya per
refredar l'ànim independentista
Uriel Bertran avisa Mas que no caigui en el “parany” i insisteix en la
necessitat de constituir un govern d'unitat nacional
Assegura que ja hi ha una “majoria absoluta” al Parlament disposada a
declarar la independència
ARENYS DE MUNT - ACN
El
secretari general de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), Uriel
Bertran, ha pronosticat que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy,
voldrà “dilatar” en el temps les reivindicacions catalanes per “refredar”
l'auge independentista. Per aquest motiu, ha advertit al president de la
Generalitat, Artur Mas, que no caigui en el “parany” i ha insistit en la
necessitat de constituir de manera immediata un “govern d'unitat nacional”
que porti Catalunya a la independència.
|
Bertran, que aquest diumenge ha assistit al 3er Aplec per la
Independència d'Arenys de Munt, ha opinat que l'estratègia del PP serà la de
retardar qualsevol resposta a les peticions de la Generalitat per “guanyar
temps”. Segons ell, Rajoy esperarà així a un “refredament” de l'agitació
independentista generada per la multitudinària manifestació de l'Onze de
Setembre.
“Rajoy no es comprometrà a res però tampoc rebutjarà categòricament
res”, ha augurat.
Per aquest motiu, ha emplaçat el conjunt dels polítics catalans, i
l'executiu d'Artur Mas en particular, a “no caure en aquest parany”. Segons
ell, cal passar “de les paraules als fets” que és “el que demana el poble”.
El diputat independentista ha reiterat la necessitat d'establir un full
de ruta aquesta mateixa tardor per iniciar el procés cap a la proclamació de la
independència de Catalunya. Una fita que SI situa per a final del 2014. “Hi ha
temps suficient per poder fer-ho”, ha assegurat. Bertran a urgit a iniciar
aquest camí perquè “cada dia que passa perdem 60 milions d'euros en l'espoli
fiscal”.
El dirigent de SI ha instat CiU a convocar els partits nacionalistes per
tal de negociar aquest full de ruta i constituir un “govern d'unitat nacional”.
En la seva opinió, això ja és possible després de la manifestació
independentistes de la Diada i ha recordat hi van assistir fins a 86 diputats
del Parlament. Per Bertran, això suposa que hi ha una “majoria absoluta” a la
cambra catalana “disposada a declarar la independència del país”.
Rubalcaba vol posar el PSOE contra la independència de Catalunya
Pere Navarro: 'No a la independència' · El dirigent del PSC defensa un
'encaix federal'
El secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, està disposat a
moure el partit per obstruir el procés d'independència a Catalunya. Ahir,
durant la Festa de la Rosa del PSC a Gavà,
adreçant-se al president de la Generalitat, Artur Mas, va dir que, si
plantejava la independència, es trobaria amb l'oposició del PSOE. 'Som oberts
al diàleg, però, si volen trencar, ens trobaran a la contra.’
'Catalunya sortirà de la crisi amb la resta d'Espanya i d'Europa o no en
sortirà', va declarar Rubalcaba. També va trobar paradoxal que el PP i CiU
s'oposessin per la qüestió de l'independentisme 'quan fa un any que pacten
retallades en educació, sanitat i drets laborals'.
Navarro: 'No som independentistes'
'No som independentistes. No a la independència!', va sentenciar el
primer secretari del PSC, Pere Navarro, durant la seva intervenció
en la cloenda de la festa. Navarro va defensar un 'encaix federal de Catalunya
i Espanya' i va dir que el seu partit no volia 'ni l'espanyolisme ranci de
Sánchez Camacho i Rajoy ni el messianisme independentista acomplexat d'Artur
Mas'.
'El federalisme és la unitat des de la llibertat dels pobles que en
formen part', i es va dirigir a Alfredo Pérez Rubalcaba per dir-li que 'per tal
que el federalisme avanci a Catalunya, ha d'avançar també a la resta
d'Espanya'.
Navarro va carregar contra el govern català i les retallades, i va dir
que en aquests últims dos anys, des que CiU va arribar al govern, 'Catalunya ha
estat el laboratori de la dreta'. També ha defensat que quan el PSC era al
govern 'va aconseguir el millor estatut i el millor finançament'.
'Volem que la gran majoria de Catalunya aparegui i deixi de ser
silenciosa'. Va demanar més polítiques fiscals perquè els rics paguin més i per
ajudar les classes mitjanes a sortir de la crisi, i ha retret que el govern
faci pagar per dur carmanyola a l'escola i alhora elimini l'impost de successions.
A l'aplec hi van assistir dirigents del sector catalanista del partit,
com Marina Geli, Montserrat Tura, Àngel Ros i també Joan Ignasi Elena. Però no
s'hi ha vist ni Ernest Maragall ni Joaquin Nadal.
La punxa d'en Jap
PSC: el llarg camí cap a la marginalitat
Els socialistes han deixat de ser una peça clau de la centralitat
política catalana i encaren un futur molt complicat
El 17 d’octubre de 1999 el PSC va superar per
primera vegada el milió de vots en unes eleccions catalanes i, per primera
vegada també, va superar en vot Convergència i Unió. El 47% dels vots i 52
diputats foren un èxit enorme per a Pasqual Maragall, que no en va tenir prou,
tanmateix, per a governar. Ho aconseguí quatre anys després, quan s’obrí,
paradoxalment, una etapa que ha dut el socialisme català gairebé a la
marginalitat política. Sobretot pels seus grans errors.
Quatre anys després d'aquells magnífics resultats, el 16 de novembre de
2003, Pasqual Maragall esdevenia president de la Generalitat però el PSC
aconseguia només el 31 % dels vots en les eleccions al Parlament de Catalunya i
42 escons. En la tercera legislatura el PSC havia aconseguit el mateix resultat
però CiU amb 69 escons s’havia enfilat fins el 51 per cent del vot. Raimon
Obiols n’era aleshores el cap de llista i la principal diferència entre les
dues eleccions estava en el pes més que limitat dels altres partits. Al 2003
Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya sumaven els seus vots per a fer
de Maragall el primer polític d’esquerres president de la Generalitat després
del franquisme. Era el resultat també d’una política oberta i capaç de bastir
complicitats, encarnada pel batlle olímpic.
Passarien dues legislatures i el 28 de novembre de 2010, malgrat tenir
el PSC el poder en pràcticament totes les institucions del país, els
socialistes, ara encapçalats per José Montilla, van aconseguir en canvi només
un vint per cent dels vots i 28 escons. Vint-i-set punts menys i vint-i-quatre
escons menys dels que havia obtingut Maragall el 1999 era una autèntica debacle.
Debacle que totes les enquestes electorals asseguren que serà més gran encara a
la pròxima convocatòria electoral.
Així una enquesta d’El Periódico de juny de 2012 deixava el PSC amb el
18 per cent del vot només i entre 28 i 29 escons. Amb aquests resultats per
primer vegada en la història la suma d’ERC i ICV superava en percentatge i
escons el PSC. Un canvi majúscul. Canvi que aquesta mateixa setmana han
remarcat dues enquestes més. Una de La Razón, molt criticada per les seves
inexactituds, deixaria els socialistes amb un esquifit 15 per cent del vot i
entre 22 i 25 escons. Una xifra igual d’escons a la que li atorgava Tele5 en
una altra enquesta. Cal considerar que Esquerra Republicana el 2003 va superar
el setze per cent del vot i va aconseguir 23 escons.
El més preocupant per als socialistes és que ningú no preveu cap
comportament electoral per als socialistes catalans que no sigui una altra
davallada. I baixar a una xifra al voltant del quinze per cent de l’electorat
tindria dues lectures, totes elles dures. La primera seria que en deu anys el
PSC hauria perdut exactament la meitat dels seus vots i de forma consistent, no
com a conseqüència d’un accident sobtat, simplement l’electorat l’hauria anat
abandonat. La segona encara seria pitjor perquè el PSC estaria en risc evident
i real de perdre la seva posició com a segona força del parlament de Catalunya,
cosa que no havia passat mai des de la restauració de la democràcia.
I el panorama encara és pitjor si es miren la resta de les institucions.
Perquè el PSC ha perdut per primer vegada institucions que considerava seves
com l’Ajuntament de Barcelona o la Diputació. I va perdre onze escons catalans
en les darreres eleccions espanyoles, quedant-se només en catorze, una xifra
irrisòria per al que ells estaven acostumats.
Un PSC o dos?
Tot plegat és la conseqüència per una banda de la guerra interna entre
els sectors més catalanistes i liberals i els espanyolistes i doctrinaris i per
una altra de la incapacitat del PSC d’adaptar-se a la nova centralitat política
del Principat, decididament més nacionalista que mai.
La història del PSC es resumeix en el que s’ha vingut a conèixer com
‘les dues ànimes’. L’actual PSC es va fundar el 1978 com la fusió del Partit
Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament
i la Federació Catalana del PSOE. Els dos primers eren grups catalanistes
d’esquerra en els quals militaven persones com Joan Reventós, Raimon Obiols o
Pasqual Maragall, al PSC-Congrès o Josep Pallach al PSC-Reagrupament. La
Federació Catalana del PSOE era en aquell moment el grup més petit però el que
tenia els contactes internacionals i en definitiva el que s’establiria com a
alternativa de poder a l’estat espanyol.
Durant les primeres dècades la relació es va mantenir estable, amb els
dirigents procedents dels antics grups catalanistes liderant el partit. Però
els grans èxits electorals de Felipe González als anys vuitanta van alterar la
percepció del que era el PSC.
L'assalt al poder
El 1994 al congrés de Sitges els ‘obiolistes’ que representaven el PSC catalanista
van ser esborrats del mapa pels anomenats ‘capitans’, sobretot militants de la
corona metropolitana de Barcelona, sociològicament espanyols i molt durs pel
que fa al control i la disciplina interna. Ells van passar a controlar amb mà
fèrria el partit però malgrat això curiosament fins l’any 2000 amb la
candidatura de José Montilla a la presidència de la Generalitat els ‘capitans’
van preferir posar al capdavant de les llistes electorals o fins i tot del
partit a candidats amb un perfil catalanista.
El moment culminant va arribar amb les dues candidatures de Pasqual
Maragall a la presidència de la Generalitat. Maragall havia dimitit el 1997 de
la batllia de Barcelona, fart de la pressió que el partit volia exercir sobre
les seves decisions. Tot i això els ‘capitans’ sabien que només una persona com
ell, de perfil catalanista, podria derrotar a CiU. Ho van aconseguir però
immediatament van començar a fer-li la vida impossible. Literalment. Ara que
manaven volien que fos un dels seus qui en gaudís dels màxims honors. I així és
que va arribar José Montilla a la presidència de la Generalitat.
El fet que Montilla obtingués menys vots dels que obtenia Maragall fins
i tot a Cornellà podria haver servit d’avís. Però la màquina dels capitans
anava a velocitat de creuer, a tanta velocitat com avançaven la pèrdua de vots
i l’allunyament de l’electorat. Aquells que havien ocupat el poder el 1994
finalment manaven i ho fèien convençuts de les seves pròpies teories.
Especialment aquella que afirmava que els vots els posava el PSOE i el gaudien
‘els senyorets nacionalistes del PSC’.
Reforçant la dependència del PSOE
Així van tensar l’organització al màxim, provocant el cansament i
l’abandó de molts militants i van reforçar la seva dependència del PSOE, just
en el pitjor moment. Montilla va ser el primer en presentar esmenes al congrés
espanyol contra l’estatut de Pasqual Maragall i el comportament dels diputats
socialistes catalans a Madrid va començar a ser vist com molt estrany per la
majoria de la població.
Tot indica, però, que el PSC no sabrà sortir-se’n del pou on ha caigut.
Hi ha noms públicament rellevants que se’n desmarquen de les seves decisions
cada vegada amb més contundència. Però el control de l’aparell és enorme i
ahir, de la mà d’Alfredro Pérez Rubalcaba i Pere Navarro es va situar per
primer vegada no ja en les files de l’ambigüitat nacional sinó en les del
nacionalisme espanyol pur i dur. El llenguatge usat aquest cap de setmana en la
festa de la Rosa s’acosta més al que va justificar un pacte PP-PSOE al País
Basc que no a la tradició catalanista del PSC. I just en el moment en que
l’espanyolisme ven menys que mai a Catalunya.
Amb tot plegat, finalment, ningú no pot descartar que l’espai socialista
retorni al 1977. Fa mesos que hom especula amb l’aparició d’una Unió Socialista
que reivindicaria l’esperit no només nacional sinó també liberal i tolerant que
havia fet dels socialistes un partit central en la política catalana. Una Unió
Socialista que si li disputés el vot al PSC podria acabar per enfonsar les
velles sigles i el projecte dels ‘capitans’
Ernest Maragall
replica a Navarro: 'Catalunya vol ser lliure i forta'
Segons l'ex-conseller, els catalans mai no permetran que hi hagi un
pacte PSC-PP contra l'estat propi.
Les paraules d'avui del primer secretari del PSC, Pere Navarro, del tot
contràries a la independència, han tingut una rèplica de l'ex-conseller Ernest
Maragall. Si Navarro ha dit, contrapuntant 'Els Segadors', que Catalunya ja no
era 'rica i plena', sinó 'trista i obra', Maragall li ha enflocat des del seu compte de Twitter: 'Catalunya no és trista
ni pobra. I ara vol ser, també, lliure i forta. Qui ha estat contra qui tot
aquest temps? Qui ens ha dut fins aquí?'
I, responent la pregunta d'una enquesta del Singular Digital, ha
asseverat que els catalans no permetrien que el PP i el PSC pactessin a
Catalunya contra l'estat propi, com han fet al País Basc per evitar un govern
nacionalista basc.
Just avui, en la Festa de la Rosa de Gavà, el secretari general del
PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, acompanyat de Navarro ha dit a Artur Mas que si
proposava la independència, es trobaria amb l'oposició del PSOE. 'Som oberts al
diàleg, però si volen trencar, ens trobaran contra.'
D'on ixes tu,
Navarro?
És molt preocupant que una persona amb una capacitat d'anàlisi de la
realitat més que discutible siga el màxim dirigent del segon partit del país.
El màxim dirigent del PSC, Pere Navarro, ha fet aquesta setmana dues
declaracions tan sorprenents que costa d'imaginar que siguen autèntiques. De
primer, allò d'inventar-se que els assistents a la manifestació de l'Onze de
Setembre no érem independentistes. I ahir a la Festa de la Rosa, que Catalunya
estava trista. Trista? En quin món viu aquest home?
És molt preocupant que una persona amb una capacitat d'anàlisi de la
realitat més que discutible siga el màxim dirigent del segon partit del país.
Trista, Catalunya? Si precisament tothom ha destacat l'alegria i l'optimisme
nascuts de la manifestació. I quan dic tothom, vull dir fins i tot els mitjans
de comunicació pròxims al seu partit. És que no ha vist ni una imatge per
televisió? És que no coneix ningú que haja anat a la manifestació i li l'haja
contada? És que no ha vist ni una fotografia de la gent?
No sé si és que el primer secretari del PSC volia fer una facècia que no
ha controlat, quan va dir això de la Catalunya 'trista i pobra', parafrasejant
'Els Segadors'. Però si és això que volia fer, se li ha girat en contra. I en
tot cas, és un despropòsit. Oimés en un acte en què Rubalcaba ha ordenat al PSC
d'enarborar la bandera espanyola per convertir-lo en paladí de l'espanyolisme
al Principat.
Ja va ben arreglat, el PSC, amb aquesta deriva ultramontana que ha
agafat, i amb les frases còmiques del seu primer secretari. Si s'hi esforça
tant, potser sí que aconseguirà de desaparèixer del mapa...
ENFRONT DE RUBALCABA
"El PSC haurà de triar: O està a favor de l'Estat propi, o se'n va
a la trinxera del discurs de la por amb el PP"
Editorial
Alfredo Pérez Rubalcaba va fer ahir el discurs més espanyolista que es
recorda a un dirigent del PSOE a Catalunya. El secretari general socialista va
deixar clar que el seu partit s'oposarà a la lliure decisió de Catalunya de
construir un Estat propi. Ho va fer amb duresa. "Ens tindran
enfront!". Rubalcaba a més no va fer ni cas a la demanda de federalisme
que li va fer el primer secretari del PSC, Pere Navarro. Ni tan sols es va
dignar a utilitzar la paraula. Està clar que el líder del PSOE està en contacte
amb el president espanyol, Mariano Rajoy, en l'estratègia per intentar frenar
la reivindicació catalana de llibertat. Tot plegat deixa en una situació
complicada el PSC. La direcció del partit hauria de ser conscient del paperot
que els reserva el PSOE. L'única manera de frenar al Parlament la constitució
de l'Estat propi és formar després de les eleccions catalanes una majoria del PSC
amb el PP, com la de Patxi López a Euskadi. És evident que Rubalcaba pensa en
això, perquè els dos partits que estaran contra el dret a decidir seguint el
seu criteri seran el socialista i el popular. Bé, hi podeu sumar també
Ciutadans. El PSC hauria de reaccionar i se li està acabant el temps per
fer-ho. Més d'hora que tard haurà de triar. O està a favor de l'Estat propi, o
se'n va a la trinxera del discurs de la por amb el PP.
El mètode Rajoy
El president espanyol menysté amb el seu silenci l'impacte de la Diada i
insta el seu nucli dur a promoure la por i les amenaces
La Moncloa es reserva un contraatac més dur en espera que Mas convoqui
eleccions
Rajoy i Mas escenificaran dijous el xoc de trens definitiu
El mètode Grönholm és una obra de ficció de Jordi Galceran que
explora les baixes passions d'un grup de candidats a una feina, capaços
d'exterminar psicològicament el contrari per tal d'aconseguir la plaça. En una
època en què el treball és un bé escàs, Mariano Rajoy ha posat en marxa el seu
particular mètode de desgast per desempallegar-se de la pressió de Catalunya:
fer que s'ignori el seu clam i, al mateix temps, anar fent per tal de
desacreditar-lo. Una de les claus és dividir-los i que els uns i els altres
s'acabin mirant de reüll i es preguntin: “Cap a on anem?” La seva calculada
indiferència, el seu silenci amb relació a la manifestació de la Diada i el fet
que Artur Mas hagi decidit canalitzar el crit d'independència és una fórmula
força assajada durant anys i que li va servir quan Esperanza Aguirre li volia
prendre el lideratge. I ara que és al govern, explota al màxim la fórmula de
buscar aixopluc a La Moncloa en espera que passi la tempesta. Així s'evita
donar explicacions sobre les seves mesures impopulars i les perspectives d'un
rescat del BCE.
Intent d'erosió
Darrere del silenci actual, doncs, hi ha un intent d'erosionar l'esperit
de l'Onze de Setembre des de la confiança que el gros dels manifestants s'anirà
desenganyant. Però que calli no vol dir que es mantingui impassible. De manera
més o menys contundent, ha procurat que el nucli dur doni a conèixer quina és
la seva posició, que consisteix a intentar desactivar les reivindicacions usant
l'estratègia de la por i l'amenaça. La por que una conducta “irresponsable” de
Mas porti a un agreujament de la crisi i, en conseqüència, més atur i més
sacrificis. La por del buit perquè es diu que un futur estat català està
condemnat a l'ostracisme polític i econòmic. La UE no els acceptarà perquè
Espanya s'encarregarà de promoure el boicot. Catalunya quedarà en territori de
ningú. I, finalment, l'amenaça que l'Estat té mecanismes menys subtils que els
de seguir escanyant l'autogovern tallant-li l'aixeta dels diners o retirant-li
competències a través d'un degoteig constant de lleis cada cop més centralistes,
podria assestar-li un cop mortal i definitiu: la decapitació de l'autogovern.
Amb la Constitució a la mà s'insinua que poden convertir els somnis catalans en
un terrible malson.
Més virulència
Membres del govern espanyol i del PP ja fa uns dies que voldrien veure
sang, que desitgen un escarment públic dels caps visibles de la revolta. Però
una altra part els ha fet veure que, en plena eufòria secessionista, una
resposta massa visceral només servirà per enrevenxinar-los més i refermar-los
en la seva convicció que l'únic camí és el divorci. Precisament, Rajoy sap que
quan li ha convingut li ha resultat senzill mobilitzar les tropes civils per
atiar la catalanofòbia. Però, de moment, no interessa excitar-los gaire. En
part perquè en un context de crisi tan profunda, i atès el malestar per les
retallades i les batzegades del PP en la lluita antiterrorista, un altre front
de tensió li complicaria més l'existència davant la UE i els mercats.
Això sí, Rajoy deixa que el PP i els líders territorials més
bel·ligerants s'esplaïn per no semblar massa tous davant “el desafiament
secessionista”. I així La Moncloa pot dosificar els missatges i elevar el to en
funció dels moviments de Mas. És evident que Rajoy acabarà contraatacant, però
calcula quan li convé més. En tot cas, el temps d'amagar-se se li acaba. Sinó
parla abans, dimecres s'enfronta a una pregunta parlamentària de Josep Antoni
Duran i Lleida. Algunes fonts albiren una resposta “dura”.
CiU, arrossegada
La tesi és que CiU s'ha vist arrossegada cap a un laberint i l'única
sortida que té és la immediata convocatòria electoral. I ho farà quan constati
que el PP no està disposat a donar-li oxigen. “Si hi ha eleccions, abandonarem
l'escenari institucional i ens situarem en el polític; allà confrontarem”,
afirma el PP. Dijous vinent, és possible que Mas surti de La Moncloa amb poc
marge de maniobra, perquè Rajoy té clar que qualsevol gest “suposaria cedir al
xantatge”. Ni concert econòmic, ni consulta. “No és la Constitució”, diuen.
Això serà una batalla llarga, però de manera immediata l'Estat pot atacar
Catalunya per allà on creuen que més li dol: la butxaca. Voldrà convertir el
rescat que demana la Generalitat en l'arma per obligar-los a afluixar la
pressió.
Mas no podrà fer un referèndum perquè hi ha unes normes legals
espanyoles que ho impedeixen Alícia Sánchez-Camacho PRESIDENTA
DEL PP
No s'entén que amb una mà es demani la independència i amb l'altra es
demani ajuda a Espanya M. Dolores de Cospedal
La divisió portarà a la inacció i a la desaparició de les regions que
optin per la secessió José M. G.-Margallo MINISTRE
D'AFERS ESTRANGERS
La delegada del govern espanyol evita els periodistes per no parlar de
l'estat propi
En un acte en què l'han nomenat sòcia d'honor dels Amics de la Guàrdia
Civil Sicoris de Lleida, volien preguntar-li què opina de l'increment del
sobiranisme català i no ha volgut fer declaracions
Imma Manso i Llanos de Luna, a la dreta, en l'acte de Lleida / ACN
L'Associació d'Amics de la Guàrdia Civil Sicoris de Lleida ha nomenat
aquest diumenge sòcies d'honor la subdelegada del govern espanyol a Lleida,
Inma Manso, i la delegada a Catalunya, María de los Llanos de Luna.
L'entitat, que va néixer fa dos anys i té 500 socis, ja ha atorgat
aquest títol a tres generals en actiu i a dos més que són a la reserva, encara
que, segons el seu president, Jordi Capdevila, qualsevol soci de l'entitat pot
arribar a rebre aquesta distinció.
Durant l'acte, Llanos de Luna ha evitat parlar amb els mitjans de comunicació,
que li volien preguntar sobre el procés de transició de Catalunya cap a l'estat
propi. En tots els actes públics, és una norma no escrita que els càrrecs que
hi assisteixen atenguin els mitjans i acceptin preguntes sobre l'acte, però
també sobre l'actualitat en general. És poc habitual que s'hi neguin, i sol
obeir al fet que no volen respondre determinades preguntes que saben que els
faran.
Entrevista a Joan Canadell, secretari general de Cercle Català
de Negocis i coautor de "Catalunya, Estat d'Europa"
“La Catalunya independent serà el quart país d’Europa en PIB per càpita”
Joan Canadell, secretari general del Cercle Català de Negocis i coautor
del llibre "Catalunya, Estat d'Europa", afirma que si Catalunya és
independent serà el quart país d’Europa en PIB per càpita. Argumenta que
Catalunya té moltes similituds amb països com Holanda, Dinamarca o Bèlgica. I
està convençut que si aconseguíssim el pacte fiscal no seria suficient per
solucionar els problemes que té el país. Segons Canadell, ens faltaria la llibertat
de poder generar les polítiques necessàries per desenvolupar el país com cal.
Per exemple, amb el corredor mediterrani.
per Alèxia L. Ferret
Quin escenari ens trobaríem amb una Catalunya independent?
En els nostres estudis preveiem una Catalunya situada entre els països
capdavanters, si tenim com a referència el PIB per càpita. Ens trobaríem amb un
Estat que seria el tercer més exportador en termes relatius. Seria similar als
Estats petits d’Europa, com Holanda, Bèlgica o Dinamarca, que en aquests moments
funcionen molt bé.
Quin atur tindria Catalunya?
Doncs seria d’un 7%.
És cert que si Catalunya fos independent sortiria de la UE i tindria una
prima de risc semblant a la grega?
No, en absolut. Catalunya és la tercera regió més dinàmica d’Europa. Per
tant, no els convé de cap manera que en surti, sinó tot al contrari. La
tendència de la UE és la d’adoptar països, més que no pas de treure’n. Ara bé,
sí que s’haurà de pactar en quines condicions Catalunya estarà dins la Unió
Europea. Però seran de tipus burocràtic, com per exemple, quants parlamentaris
tindria. I la independència tampoc suposaria l’expulsió de l’euro.
Quines similituds hi hauria entre una Catalunya independent i Holanda?
En termes econòmics, Holanda ocupa el segon lloc del rànquing de la Unió
Europea de PIB per càpita, i Catalunya seria la quarta. L’any 2008 Catalunya
estava pràcticament al nivell d’Holanda. A nivell d’atur, ells el tenen del 5%
i el nostre seria d’un 7%. I pel que fa les exportacions, nosaltres estaríem al
tercer lloc amb un 59%, i ells al quart amb un 56%.
El pacte fiscal resoldria els problemes de Catalunya?
No. Podria alleugerir part del problema actual, però el pacte fiscal no
aporta una operació matemàtica amb uns resultats, sinó que és una qüestió
política. Sempre que hem pactat un nou sistema de finançament amb Espanya, s’ha
pensat que era molt bo però amb els anys ens hem adonat que tornava a ser
limitat. En els últims 25 anys ens hem mogut amb un dèficit fiscal d’entre el
10 i el 7% del PIB català.
Què ens manca?
La llibertat de poder generar les polítiques necessàries per
desenvolupar el país com nosaltres necessitem. Un cas molt clar és el corredor
del mediterrani. Espanya no el vol fer, Madrid segueix insistint en el corredor
central. Per tant, tot aquest tipus de polítiques si no tenim un Estat no les
podrem fer. Però, a més, el pacte fiscal suposa mantenir una part de dèficit
fiscal, d’entre els 8 i 10 milions d’euros. Segueixen sent molts diners que
deixem de tenir.
Per què creixen més els Estats petits que els grans?
En un dels últims estudis que hem fet, hem vist que els Estats petits
creixen entre un 40% i un 50% més que els Estats grans. Els Estats petits són
més flexibles i més adaptables. A més, mantenir un model econòmic que funcioni
és molt important.
Hi ha empreses catalanes d’un cert volum econòmic que no són partidàries
de separar Catalunya d’Espanya?
Això està canviant. Però evidentment sempre hi ha reticències perquè
portem molts anys amb la idea que una Catalunya independent no és viable. I ara
ja no és així. És més un tema de falta de informació, que no pas perquè vegin
que és pitjor.
Les entitats bancàries són les entitats més reticents?
No, no. Jo crec que en el moment oportú també hi donaran suport. Ara,
però, tenen por a un possible boicot. Però en el moment que tot es dispari, les
grans empreses seran les primeres que els interessarà donar un missatge a
favor. Ells segur que no lideraran el procés, però sí que hi donaran
suport.
Els empresaris tenen clar que és el millor?
Nosaltres ens movem entre la petita i la mitjana empresa, i et puc
assegurar que cada vegada n’hi ha més que ho tenen clar. Jo diria que més de la
meitat veuen que una Catalunya independent és millor. I les més grans van
canviant, però els costarà una mica més. Aquests processos necessiten
informació i temps.
Després de la manifestació de l’11S i de les declaracions d’Artur Mas a
Madrid… està més a prop que mai la independència?
I tant. Ara la qüestió és tenir-ho tot preparat per poder-ho fer. Ho hem
de fer amb el temps mínim, però el necessari per fer-ho bé. Estem parlant d’un
horitzó d’entre uns mesos i algun any. Però no estem parlant de 5 o 10 anys.
De quina manera la podríem proclamar?
De fulls de ruta n’hi ha varis. Però, ara mateix, no ens podem decidir
per cap perquè dependrà molt de les polítiques internacionals, del paper que
facin els partits polítics, i Espanya… Per tant, tot això s’anirà veient, i en
funció de com vagi decidirem.
La independència es podria fer de comú acord amb Espanya?
Sí. Nosaltres tenim més força envers Espanya de la que a vegades ens
pensem. De fet, els interessa que la marxa sigui pactada perquè així
l’assumpció del deute quedarà a Catalunya. Si nosaltres marxéssim de males
maneres amb l’Estat Espanyol, no tindríem l’obligació d’assumir cap part del
deute que tenim amb ells. Però si es fa d’una manera pactada i raonada, sí.
JOSEP MARIA VILA D'ABADAL ALCALDE DE VIC (UDC) I PRESIDENT DE
L'ASSOCIACIÓ DE MUNICIPIS PER LA INDEPENDÈNCIA (AMI)
Empenyent per l'estat propi.
El president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI)
aquests dies va de bòlit. La transcendència de la marxa de la Diada fa veure
més a prop l'objectiu, i ja diu que ajuntaments que se n'havien mig oblidat han
trucat aquests dies per demanar l'adhesió. Encara falta que hi entrin les grans
ciutats, cosa que donarà més garanties al projecte i, de passada, ressò
internacional.
“Mas ara és el president de Catalunya, en majúscules”
“Ha renascut un president líder, però ha demanat temps i n'hi hem de
donar”
“No es volen creure el que està passant, es pensen que tenen la
Constitució i els jutges”
“Treballarà per l'estat propi perquè és d'aquí. Si no, on anirà a fer
política?”
“Si Duran es manifesta clarament per la independència, estaré encantat
de deixar el corrent”
La cohesió social la trenca la crisi, no l'independentisme. Un projecte
nacional cohesiona, il·lusiona
Josep Maria Vila d'Abadal, alcalde de Vic i president de l'AMI, creu que
la Diada ha provocat un punt d'inflexió al país. I segurament al seu partit,
Unió.
Retòriques a banda, hi haurà un abans i un després de la Diada?
Segur. La manera de pensar i d'actuar d'empresaris, polítics, la gent...
Tothom ho té present. La llavor està sembrada, és com un tsunami que va venint
però que en realitat es forma molt abans.
Diu el PP que quatre de cada cinc catalans no hi eren...
(somriu) Si hi anéssim tots seria impossible, però mai hi havia hagut una
manifestació tan important. Som la majoria.
Com veu la reacció de Mas?
Ha pres el compromís personal de lideratge a partir de la manifestació,
que demanava un nou estat català dins d'Europa, i va agafar aquesta torxa en
dir que es feia seves les reivindicacions. Ja no se'n pot escapar, ara és el
president de Catalunya en majúscules. Però ha demanat el seu temps i l'hi hem
de donar. Ha renascut un president líder.
És que no ho era abans?
Fins ara era el president de CiU i dels que el van votar, però ara ha
fet un pas més i ja ho és fins i tot dels que no el van votar, perquè el
projecte és per a tothom, els set milions i mig de catalans.
El pacte fiscal sembla una reivindicació ja del tot desfasada.
És una de les coses que han canviat, ara es veu només com a pas previ
per a l'estat propi, perquè és cert que calen uns mínims, a part de la majoria
independentista, perquè sigui possible i viable. Ara és feina del govern.
L'AMI manté el full de ruta?
L'endemà, 28 alcaldes vam refermar que cal continuar treballant per
arribar al 60% de la població per tirar endavant una consulta el 2013 amb unes
mínimes garanties. El 1931 ja va passar que després d'unes municipals es va
proclamar la República.
Però us falten les grans ciutats.
Dimecres els vam fer una crida perquè s'hi apuntessin, perquè
justificaria molt el projecte de cara al món.
S'ha renovat l'interès aquests dies per entrar a l'AMI?
S'està accelerant altre cop, sí. Municipis que semblava que ho havien
mig oblidat ens han trucat per demanar l'adhesió.
I si s'avancessin les eleccions?
Canviaria tota l'estratègia, però mentrestant cal treballar per un
projecte i posar-lo al servei del govern, coordinats amb la resta de moviments,
explicant-ho a la premsa internacional...
Com veu la reacció de Madrid?
Madrid no es vol creure el que està passant, s'hi nega i es fa el sord,
es pensen que tenen la Constitució i els jutges, i diuen que no és el moment.
Aquest cop, però, Catalunya no hi caurà. Espanya ho ignorarà fins al final,
però ara és el moment.
El PP ha alertat d'enfrontaments civils dins del país...
No home no! Els enfrontaments els tindríem si no arreglem el problema,
davant la frustració actual provocada per les agressions de l'Estat i la crisi
que també ha provocat ell.
El PSC sembla que ja accepti el dret a l'autodeterminació...
Un socialista de veritat no el pot negar mai, però no em crec res, diuen
que tot això és un error. A més, acaben de depurar els que ho podien entendre
una mica... I ara els del sector del PSOE han de fer la feina dels
catalanistes?
Duran també s'ha mogut, i ara posa la cohesió social com a última
condició per a l'estat propi.
Encara li falta un pas. La cohesió social no la trenca
l'independentisme, sinó la crisi. Un projecte nacional cohesiona perquè és
il·lusionador. Dimarts va ser alegre, no s'anava contra ningú. Nosaltres no
volem que marxi ningú, els volem tots a dins. Això és una manera de buscar la
por, els que diuen que cal garantir la cohesió són els que no la volen.
En tot cas, Duran ha fet un pas.
I n'estic content. Haurà d'explicar en el pròxim consell nacional per
què li va costar tant anar a la manifestació, però treballarà pel projecte
d'estat català perquè és d'aquí. Si no, on anirà a fer política? Me'n felicito,
perquè és el que vaig proposar al congrés i es va aprovar, el que UDC ha
demanat des de la seva fundació, un estat propi federat, en aquest cas, a
Europa, perquè, si no en tens, no pots fer res.
Desintegrarà vostè el corrent intern que lidera dins d'UDC?
Si Duran es manifesta clarament per aconseguir l'estat català dins
d'Europa, estaré encantat de deixar el meu corrent i col·laborar-hi
estretament. És cert que també vam proposar enfortir més la democràcia interna,
però això és el més important que ens separa.
CiU durà l'estat propi al programa en les pròximes eleccions?
CiU és útil, i no la podem trencar perquè UDC no sigui nacionalista.
Duran no aguantarà la pressió d'adoptar una posició més espanyolista, de
mantenir l'encaix. S'acabarà incorporant al moviment i serà molt útil i
necessari. Unió, lògicament, acceptarà la independència.
Entrevista a Alfons Lopez Tena
Verónica Pizzulli. TN - Todo Noticias. Buenos
Aires, Argentina
Boi Ruiz defensa que una Catalunya independent tindria una millor
sanitat
El conseller de Salut considera que cal seguir fent canvis en el sistema
per millorar
Considera que amb un sanitat pròpia no caldria estar “pendents cada mes
de la transferència de l'Estat”
ACN
El
conseller de Salut, Boi Ruiz, ha defensat aquest diumenge que una Catalunya
independent tindria una millor sanitat, que no forçosament seria com l'actual
perquè considera que cal fer canvis per millorar-la. “Si gaudíssim de la
capacitat de tenir els serveis públics que genera la nostra riquesa tindríem
una sanitat millor”, ha afirmat rotundament Ruiz.
|
De fet, al seu entendre, la secessió d'Espanya no suposaria cap problema
en l'àmbit sanitari, sinó tot el contrari, perquè el país disposaria de “caixa
pròpia”. D'aquesta manera, se superaria un dels principals obstacles que hi ha
ara, que és estar “pendents cada mes si arriba a temps i amb la quantitat
suficient la transferència de l'Estat”.
JOAQUIM GAY DE MONTELLÀ PRESIDENT DE FOMENT DEL TREBALL
“La identificació de país l'ha de decidir la ciutadania”
“Si Catalunya fos independent s'hauria d'evitar que els empresaris
d'aquí tinguessin problemes per vendre a la resta de l'Estat”
“Els lands alemanys més rics es queixen que són massa solidaris i ho són
la meitat que nosaltres”
El projecte d'una hisenda pròpia s'hauria de consensuar amb l'EstatL'atur
continua pujant però sense la reforma laboral encara es dispararia
més.
Foment i Pimec hem de tenir molt clara l'estructura resultant abans de
fusionar-nos
La integració seria entre Fepime i Pimec i la casa dels patrons i la seu
seria aquí, no hi renunciarem
Hi ha sous que no s'adiuen a les capacitats que es demanen, però ara és
el que tenim
Són temps difícils i s'ha d'acceptar una certa reducció de sou o una
ampliació d'horaris
Les autopistes s'han de pagar, una altra cosa és que hi ha d'haver
alternatives gratuïtes de qualitat
Foment del Treball convocarà el mes que ve el món empresarial per
debatre propostes per sortir de la crisi, demanar la complicitat de
l'administració i, sobretot, reivindicar el paper de l'empresari com a
generador de riquesa i llocs de treball. Al president de la patronal des de fa
divuit mesos, Joaquim Gay de Montellà, se li gira –encara més– feina.
Mig any després de la reforma laboral, continuen pujant l'atur i el
nombre d'ERO. Segueix pensant que els canvis són positius?
L'atur i els ERO pugen, és cert, però si no tinguéssim aquesta
regulació, on seríem? Aquesta és la meva pregunta. Estic plenament convençut
que, sense la reforma, com a mínim estaríem entre 5 i 10 punts per sobre de
l'atur actual perquè no hi hauria alternativa a l'acomiadament. Ara hi ha
altres opcions que tothom està aprofitant, no només les empreses sinó també les
administracions i els agents socials. La reforma serà molt bona, quan vingui la
recuperació, però ara ja està ajudant a conservar llocs de treball. El que
passa és que la situació és molt complexa.
La possibilitat de rebaixar els sous és una de les mesures més
utilitzades. Tornaran a apujar els sous quan la situació millori o es
mantindran baixos perquè l'objectiu de l'empresari sempre és guanyar més?
Passarà el mateix de sempre. La gent compromesa i capacitada recuperarà
el nivell salarial d'una manera molt més ràpida. Quan el mercat es reactivi,
aquests treballadors tornaran al nivell anterior i, si no, marxaran a una altra
empresa; aquesta és la bondat de l'economia de mercat.
El problema és que ara és impossible.
Ara és difícil perquè saps que cap altra companyia et farà una oferta.
En aquests moments has d'acceptar una certa reducció salarial, una ampliació
d'horaris... Són temps difícils i hem de fer tots un esforç.
Però entén que un jove amb dues carreres i un màster se senti decebut i
enutjat quan li ofereixen –si té la sort que li proposin una feina– una
jornada completa per 900 euros?
És cert que pot ser que en aquests moments de dificultats hi hagi uns
salaris que no s'adiguin amb les responsabilitats i les capacitats que es
demanen, però ara és el que tenim. Hem de pensar en el moment en què tot es
normalitzi. Del que hem de tenir por és de no tenir feina. Els que tenim la
sort de tenir-ne hem de cuidar el lloc de treball perquè és el nostre present i
futur.
És just que Catalunya, un territori que dóna molt més del que rep, hagi
hagut de demanar ajuda?
A Catalunya hem estat durant vuit o deu anys gastant molts recursos.
Alguns els hem aplicat bé i d'altres malament. I en aquests moments el deute
del govern català és notable i la seva capacitat de generar recursos via
impostos és difícil perquè cau l'activitat. Per al govern la situació és
complicada i li hem d'agrair que hagi fet un esforç de rigor i seriositat,
encara que políticament sigui incòmode. Diguem-ne rescat o accés a fons
especials, és la via que tocava. Després el que hem de veure tots plegats és si
aquest finançament que tenim ara és l'adequat.
Ho és?
Aquests últims quinze o vint anys no ha estat adequat, ha estat negatiu
per a Catalunya i això s'ha de reconèixer. Jo crec que des de l'Estat espanyol
es reconeix que Catalunya ha estat infravalorada en la seva capacitat de poder
recuperar l'aportació impositiva que fa.
Una altra cosa és que ho vulgui solucionar...
S'han de trobar solucions i crec que una lectura europea hi ajudarà.
D'entrada, sembla que la culpa és de les autonomies, però de mica en mica
aquest discurs s'està modulant. S'està veient que la culpa no és de totes les
autonomies, sinó que en algun cas no tenir concert econòmic suposa un
desavantatge molt gran per a determinats territoris o països com el nostre. Si
com a empresari vull finançament per al nostre teixit empresarial, també en
vull per a l'administració catalana. Si no, jo que sóc part d'aquesta gran
empresa pública que es diu Catalunya, també patiré el mal finançament.
Amb vista a una futura revisió, Foment ha posat xifres damunt la taula.
La diferència històrica ha estat d'entre el 8% i el 9% del PIB. Pot no
semblar molt, però quan parlem de xifres que es van arrossegant durant una i
dues dècades, la diferència comença a ser important. Per fer comparacions
europees, a Alemanya hi ha quatre lands coneguts –Baden-Württemberg, Hessen,
Baviera i Hamburg– que han reclamat que la seva aportació a l'Estat, a la
compensació interterritorial, no se situï per sobre del 2,5%. I ells estan ara
al 4%, i ja els sembla que són massa solidaris! I nosaltres estem entre el 8% i
el 9%... No té cap sentit. Catalunya no ha de tenir por de defensar el pacte
fiscal. Nosaltres l'estem reclamant des de fa mesos de manera ferma, l'abril de
l'any passat vam encetar aquesta línia de pensament. El que nosaltres entenem
és que el nostre govern ha de tenir una millora del que avui considerem pacte
fiscal.
Si el president Mas tira endavant el projecte de crear una hisenda
pròpia catalana, els empresaris estarien disposats a ingressar-hi els seus
impostos?
En aquests moments no sé si és el que veritablement es necessita, perquè
comportaria dificultats. A alguns empresaris els semblaria molt bé, però no a
tots, sobretot perquè pot generar dubtes sobre si se'ls reconeixerien els
pagaments. Això és una línia de treball del govern que pot ser interessant,
però seria millor per a nosaltres que estigués concertada en l'àmbit estatal.
Des del punt de vista estrictament econòmic, una Catalunya independent
beneficiaria o perjudicaria les empreses d'aquí?
No podríem valorar-ho, encara, però cal tenir en compte que entorn del
60% de les nostres vendes van a la resta de l'Estat. És un punt a considerar.
Un altre és la unitat de mercat. El que no voldríem és que generés dificultats
a les nostres empreses, o sigui que per vendre a un territori o a un altre
tinguéssim més problemes que una empresa de la Manxa o Extremadura. Són punts
que hem de valorar molt bé. Ara, Catalunya pot assolir una altra identificació
amb l'Estat? És una cosa que ha de decidir la ciutadania i després el
Parlament. Com a empresaris continuarem sent allò que vulgui el poble català,
com ha estat sempre. La nostra contribució i el nostre compromís es tradueixen
en el fet de generar llocs de treball i riquesa a través dels impostos. El
compromís d'identificació de país és de la ciutadania.
Vostè que ha estat directiu d'Acesa i Abertis, com veu el moviment No
vull pagar?
No és la línia d'actuació, perquè això ho podríem traslladar a qualsevol
demanda. Jo també podria preguntar-me per què he de pagar la llum o l'aigua. El
problema, si de cas, és el greuge
comparatiu dels catalans respecte a altres
territoris.
El model està mal plantejat?
La històrica falta de visió del Ministeri de Foment fa que continuem tenint
una Espanya invertebrada que té territoris amb autovies fantàstiques, però
d'altres com Catalunya s'han quedat amb unes autovies negatives o que no estan
a l'altura. Hi ha d'haver alternativa a les autopistes. Jo les prefereixo per
seguretat i rapidesa, i pagaré sempre, però entenc que hi hagi gent que vol
anar per l'autovia perquè no vol pagar. No pot ser que l'alternativa sigui una
autovia que no està desdoblada i que té molt trànsit i perillositat.
En quin punt estan les converses de fusió amb Pimec?
Hem de tenir molt clara l'estructura abans d'assolir un compromís,
perquè si no després ens trobarem amb problemes quan desenvolupem el programa.
No hi pot haver línies vermelles que després ens facin difícil la integració de
totes les organitzacions empresarials. Nosaltres som una confederació, no som
com Pimec, que té delegacions. Els nostres territoris i els nostres sectors són
absolutament independents. Ara, hem de tenir clar que es fusionen Fepime i
Pimec, no Foment i Pimec. Pimec quedaria com un nom i una organització, però ha
d'estar integrada dins de Foment, no pot quedar d'una manera independent.
Pimec reclama que primer es reestructurin Foment i Fepime. És una visió
diferent de la seva?
Ja estem d'acord que Fepime s'integri amb Pimec i que la resultant sigui
Pimec. El que ha de quedar clar és que la resultant seria Foment i Pimec,
Foment i Pimec, però la casa dels patrons és aquí, la seu és aquí, la història
és aquí i nosaltres no renunciem ni a la història ni a la nostra seu ni als
principis ni a la decidida declaració que som la casa de tots els empresaris,
els grans, els mitjans i els petits.
SABINO CUADRA REPRESENTANT D'AMAIUR AL CONGRÉS DELS
DIPUTATS
Advocat i membre destacat de LAB, el sindicat nacionalista basc integrat
a l'esquerra abertzale, Sabino Cuadra (Amurrio, 1949) va ser el cap de llista
d'Amaiur a Navarra en les darreres eleccions al Congrés dels Diputats. Durant
un parell de dies ha visitat Catalunya, convidat per la CUP i Gent de Gramenet.
Sabino Cuadra es declara un gran admirador del territori català, que visita
sovint. De fet, durant la dictadura, va estudiar durant dos anys a Tarragona, a
la Universitat Laboral.
“El PP només ofereix un ‹t'ho empasses i punt›”
“Les passes que ha fet el govern estatal sobre el País Basc han estat
zero, però és cert que es comencen a crear contradiccions dins el Partit
Popular”
“La manifestació de l'11-S que es va fer a Catalunya l'he rebut com una
injecció de moral”
“És un plus afegit a l'aposta política que hem fet a Euskal Herria”
Sabino Cuadra, fotografiat divendres a la Rambla de Badalona. Foto: S.M.
Les aportacions del PSE a la decisió d'ETA d'abandonar les armes han
estat mínimes o nul·les.
Com afronta l'esquerra abertzale les eleccions del 21-O al País Basc?
Ho fem amb il·lusió, perquè veiem que els canvis polítics i estratègics
dels darrers anys, apostant per una via nova de solució democràtica, de recerca
de sortides al conflicte polític d'Euskal Herria, van prenent cos. Cada elecció
guanyem terreny i pensem que el dia 21 EH Bildu obtindrà uns resultats molt
bons.
A quin ritme van els flirtejos entre partits amb vista a possibles
pactes postelectorals?
De moment no s'està fent cap aposta per caminar en una determinada
direcció, sinó que ens importa consolidar l'espai que s'ha obert. Després de
les eleccions farem front a l'escenari que es configuri.
Què serà irrenunciable per a EH Bildu?
La nostra aposta és fer passos ferms amb vista a aconseguir llibertats
plenes i admetre el dret a la paraula i a la decisió del nostre poble. Però no
oblidem la crisi que estem patint i també volem oferir alternatives d'esquerres
per sortir-nos-en.
Les eleccions estan convocades un dia després del primer aniversari de
l'anunci d'ETA d'abandonament de la lluita armada. En què s'ha avançat durant
aquest temps?
Al País Basc, en força coses en l'aspecte polític i social. S'ha guanyat
unitat dins l'esquerra abertzale i s'ha vist que aquest és el camí.
Amb la presència d'Amaiur al Congrés dels Diputats s'han fet passes en
alguna direcció?
Les passes que ha fet el PP en aquest darrer any, pel que fa al tema
Euskal Herria, han estat zero, tot i que és cert que es comencen a crear
contradiccions dins del partit.
Parla de la situació dels presos bascos?
Per a nosaltres la situació de la població carcerària basca és molt
important. El tema s'ha de tractar des del paràmetre dels drets humans. Han de
ser acostats a Euskal Herria. La doctrina Parrot ha estat declarada
anticonstitucional i s'ha d'abolir. La gent que ha complert la condemna ha de
sortir al carrer, igual que els presos malalts. Aquest és un dels taps que
poden possibilitar obrir un espai democràtic amb vista a la solució del
problema d'Euskal Herria. És escandalós com es tracta el cas de Josu
Uribetxeberria, quan gent que ha segrestat, torturat i assassinat persones com
ara Lasa i Zabala no ha complert ni la desena part de la condemna.
Quina reacció els provoca sentir el lehendakari Patxi López en campanya
atribuint-se el mèrit de l'anunci d'ETA?
És una declaració electoralista que no ens val la pena valorar. No s'ho
creu ni ell ni ningú que se l'escolta. La decisió d'ETA té a veure amb el gir
estratègic de l'esquerra abertzale i els esforços realitzats per dissenyar una
via de sortida al conflicte basc. Té a veure amb la pròpia reflexió que ha fet
ETA. Les aportacions del PSE han estat mínimes o nul·les.
Com valora que prop de dos milions de persones hagin sortit al carrer a
demanar la independència de Catalunya?
L'endemà de la manifestació, al Congrés dels Diputats, tothom en
parlava. Jo l'he rebut com una injecció de moral. La manifestació és un
esdeveniment d'unes dimensions molt grans i crec que el PP està discutint
bastant sobre això. Hi ha un desplaçament verbal, de moment no polític, de tots
els partits per mirar d'acostar-se amb millor cara al problema nacional català.
Les posicions polítiques que se'n puguin derivar caldrà veure-les, però per a
nosaltres, amb vista al 21-O, això és un plus afegit a l'aposta política que
hem fet allà. Reforça el discurs que la solució és la sobirania. A nosaltres
també ens estan imposant una reforma reaccionària de dretes, des de Madrid, una
força política que és majoritària a l'Estat però al conjunt d'Euskal Herria
representa un 22% de la ciutadania.
Veu alguna alternativa per encaixar Catalunya i Euskal Herria dins
l'Estat espanyol?
És que l'Estat espanyol només veu una possibilitat d'encaix, que és la
imposició. Catalunya tenia l'exemple de l'Estatut. Allà tenim l'exemple del pla
Ibarretxe, que no va merèixer ni el detall de ser discutit. El que se'ns
ofereix per part de l'Estat, i més amb el PP, és un t'ho empasses i
punt. Això fa que el sentiment sobiranista estigui creixent de manera
forta.
Millor lliures
ANTONI BASSAS
Recollida de firmes del PP contra l'Estatut del 2006. FRANCESC
MELCION
L'endemà de l'11-S vaig anar amb uns amics a escoltar Paul Auster en una
llibreria de Washington. Vam acabar sopant al restaurant del costat i, a la
sortida, assegut a la terrassa... hi havia mister Auster,
fumant tot sol, gaudint de la pau temperada de les darreres nits de l'estiu.
Vam treure-li una edició catalana de Sunset Park i mentre la
firmava ens va preguntar espontàniament: "Hum, què va passar ahir a
Barcelona, a la manifestació del milió i mig de persones?" Catalunya és
sota el focus mundial. Bé doncs, i ara què?
Més aviat que tard, els catalans serem convocats a les urnes. I llavors
caurà sobre nosaltres la mare de totes les campanyes. A Espanya funcionarà la
clàssica divisió del treball: la dreta/ultradreta ens crisparà, la Corona ens
afalagarà (en català) i la progressia dirà allò de "l'impossible encaix
constitucional de la secessió" (en realitat, no hi va encaixar ni
l'Estatut retallat del 2006). I, en el front exterior, l'estat espanyol
desplegarà el seu arsenal diplomàtic perquè Europa ens giri la cara.
No volen que marxem, però no sabem ben bé per què. Encara ningú no ha
contestat de debò la més senzilla de les preguntes: per què s'oposen a una
Catalunya independent? Les raons sentides fins ara van a la columna testicular
del "perquè no", reflex d'un temps pretèrit imperial o d'aquell tipus
de marit que es nega al divorci "perquè ets meva". I ens fan els
comptes, fingint una preocupació que no senten per la viabilitat econòmica
d'una Catalunya sobirana. En realitat, però, és exactament al revés. El que els
amoïna, a part de la imatge al món, és quedar-se sense l'aportació econòmica de
Catalunya. Però això no ho expliquen ni als seus votants ni als seus lectors.
Però més important que el fet que Madrid no jugui net amb els arguments
és com jugarà Catalunya amb els seus. En el front exterior, buscant l'encaix a
Europa. Explicant que això no és la insolidaritat catalana davant la crisi
d'Espanya, ni l'emoció catalana contra la raó espanyola, sinó que si alguna
cosa ha representat l'11-S del 2012 ha estat una resposta a un llarg procés
d'exclusió que ha acabat per carregar-nos de raons. Perquè, sent veritat que la
independència s'ha col·locat fa relativament poc al cor del debat social, també
ho és que una part important d'una societat com la catalana no faria aquest
salt endavant per un rampell, no ho faria si no sentís en el fons del seu cor
que ja en té prou de viure econòmicament i nacionalment estressada.
Però de tots els fronts argumentals, el més important és i serà
l'interior. Hi ha catalans que temen que en una Catalunya sobirana se sentirien
estrangers a casa o que, per raons de feina o de negoci, el nou estat els
perjudicaria. Els favorables al sí hauran d'explicar-los bé que defensen la
independència com el passaport cap a una societat més justa i més pròspera. Que
on ha fracassat Espanya, que és integrant, Catalunya hi ha tingut una traça
considerable, fins i tot quan no ha disposat d'escola ni tele, quan la seva
llengua ha estat prohibida i la seva bandera perseguida. Que mentre els estovaran
i els espantaran amb el #mejorunidos, la Catalunya que treballarà pel seu futur
afirma, com tots els pobles del món, que #mejorlibres.
ESPANYA ÉS L'ENEMIC
"Espanya no és l'enemiga de la Catalunya espanyola, però sí de la
que es veu independent"
Espanya no és l’enemic de la Catalunya espanyola. Pot ser miop, pot ser
depredadora, pot ser inconvenient, però no n’és enemiga. Espanya, però, sí que
és l’enemiga de la Catalunya plena, de la Catalunya que es vol independent.
L’enemiga frontal. Perquè sap, senzillament, que deixa de ser si Catalunya és.
Per això un dels punts dèbils –tal vegada l’únic– del discurs que el president
de la Generalitat va fer l’altre dia a Madrid va ser la ingenuïtat. Artur Mas
parlava a la seva audiència com si fossin individus sensats i distants que
poguessin entendre les seves raons i les dels milers de catalans que demanen la
independència. Benemèrita intenció. I insensata. És impossible que aquella
selecta concurrència –excloent-ne els catalans que hi eren– pugui entendre res
del que van sentir. Això també explica, d’entrada, que els poders realment
importants no hi eren. Les consignes que va deixar anar Mariano Rajoy o les
pròpies conviccions els van estalviar el tràngol. Entre els que hi eren les
paraules del president de la Generalitat només van provocar alarma. Cap
reflexió. Encara menys cap complicitat.
Molts catalans celebren que finalment Espanya hagi vist que una majoria
de la societat catalana se n’ha cansat i s’ha fet partidària de separar-se’n.
No se n’haurien d’alegrar tant. Perquè ara la consciència del perill els farà
realment perillosos. Hi ha mil recursos a l’abast d’un Estat –també d’un Estat
democràtic– per diluir una pretensió secessionista. A partir d’ara, quan tots
els poders de l’Estat entenguin que se la juguen, és quan s’activaran tots els
mecanismes per reprimir o diluir la discrepància catalana. Els intel·ligents i
els agressius, els descarnats i els sofisticats. Tots aquests poders –des de
les institucions de l’Estat fins als empresaris o els sindicats– mouran totes
les fitxes per aturar la secessió. Atiaran una part de la societat catalana –la
que per ara no s’ha mogut– perquè faci front a l’intent sobiranista, remouran
la Unió Europea i collaran més que mai les finances de la Generalitat.
Espanya és l’enemiga de la Catalunya independent. A partir d’ara
menysvalorar-la pot suposar perdre la partida que ha començat i en la qual
només poden guanyar la intel·ligència i la resistència.
Trenta-cinc anys
ANTONI VIVES
Han passat trenta-cinc anys entre les manifestacions de l'Onze de
Setembre del 1977 i la de dimarts passat. El crit d'aleshores era
"Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia". El clam de l'altre dia
era "Independència". En contra del que diuen els mitjans espanyols, i
en contra del que pensa alguna gent, aquest canvi de clam no respon a anys
d'adoctrinament nacionalista a les ikastoles catalanesques. Tampoc no respon a
una conjuntura desfavorable, a un moment baix dels catalans. Seria com dir que
els catalans i les catalanes som una colla d'immadurs manipulables. Res més
lluny de la realitat. Vista amb un punt de distància, la manifestació respirava
obertura de mires, joia de compartir, ganes de futur, diversitat i color. Ni
secta, ni conjuntura; sí, en canvi, un gran consens. Un consens nou, un nou
centre polític que deixa els extrems per als que no creuen en el dret a
l'emancipació nacional de Catalunya, i per als que no volen exercir-lo perquè
estan millor dins de l'Espanya que ens nega. Ara els extrems són ells.
Els consensos acostumen a respondre a processos llargs, que fan solatge
entre les persones en el si de les converses familiars, als llocs de treball,
en la soledat de les reflexions dels que han de prendre decisions, en la
desesperació dels que no se'n surten, en els dubtes dels que han de triar entre
els camins que ofereix la vida. El consens independentista sorgeix del
convenciment majoritari que la diagnosi de l'any 1977 era errònia: l'Estatut
d'Autonomia no garantia la pervivència de la nació. No parlo d'una
nació-entelèquia, sinó de la Catalunya ideal de convivència i de qualitat de
vida, lloc físic i lloc espiritual on desenvolupar les nostres vides en
igualtat de condicions a la resta de nacions de la Terra. L'any 1977 estàvem
condicionats pel consens generat per la Transició i pel record difús del somni
frustrat de la República. ¿Recordeu com les banderes catalanes anaven
flanquejades en moltes ocasions per banderes tricolors? Era la combinatòria
teòricament perfecta: Catalunya integrada en una Espanya nova. Hi havia trampa.
Primer perquè no hi va haver somni republicà. La guerra ho va condicionar tot.
Després perquè qualsevol cosa era millor que el desastre del dictador. La
Transició naixia confonent-nos, fent-nos creure que la diagnosi correcta era la
de l'encaix tranquil en una Espanya que per fi comprenia que tot ho havíem de
fer junts. No era cert. El somni era només català: ells seguien en el pecat
original, pensant que els catalans som seus, però que no som dels seus.
El derecho de conquista a la civilitat. Des del 1977 Espanya
ha mirat de desdir-se del consens constitucional engegant a dida tota
possibilitat de construir res junts. El moment àlgid del procés el vam tenir
durant els governs Aznar i Zapatero, quan va quedar clar que no hi havia camí.
D'aleshores ençà Espanya s'ha dedicat a negar l'evidència amb arguments
falaços. Em refereixo als editorialistes, intel·lectuals, persones influents de
l'Estat que han comparat els nostres arguments objectius, lògics i justos, als
arguments dels nazis. Em refereixo als economistes, juristes i polítics que han
amagat la veritat i que ens han acusat d'insolidaris i de no estar a l'altura
de la resta dels espanyols... Qué bonita seria Cataluña sin los
catalanes ...
Els últims trenta-cinc anys han donat la raó als vells independentistes
amb qui vam començar a militar fa gairebé els mateixos anys. També han donat la
raó als nacionalistes que van optar per sumar tothom al país. Dimarts passat es
manifestava gent de tota mena de cognoms i de tota mena d'arrels familiars.
Compartim un somni comú, ancorat en un futur sota el signe de l'emancipació. La
raó del catalanisme és haver construït un sol poble, tots junts, sense
exclusions. Cap dels nostres fills no entendria que ara no féssim el que cal
fer per caminar plegats cap a l'exercici dels nostres drets col·lectius. Ens hi
va alguna cosa més que l'orgull compartit, prou important, com s'està veient.
Ens hi va la possibilitat de seguir construint una societat justa, digna, forta
i orientada al bé comú. Havien pensat que això ens ho podia donar una Espanya
renovada, però es van equivocar. La llibertat, l'amnistia i l'Estatut
d'Autonomia responien a una lògica caduca, com s'ha anat veient, que ens ha dut
a l'explosió conscient i madura d'enguany. Ara són ells els que hauran
d'acceptar l'evidència: el poble català ha perdut la por. Ells passaran per un
procés dolorós, segur, però necessari. Han de madurar. Seria bo que fos un
procés ràpid, per no perdre temps innecessari. Nosaltres sabem què som i què
volem. Ells, no n'estic segur. Se n'hauran d'anar convencent. Tenen feina.
Els dinou catalans de l'ABC
Salvador Cot
Les deu pàgines del tema principal d'aquest diumenge al diari ABC expressen, de forma incontrovertible, que
l'enquesta de Tele 5 és versemblant i, sobretot, deixen clar perquè els
partidaris de quedar-se a Espanya ja no arriben ni al vint per cent de la
població. El diari madrileny s'ha passat uns quants dies -des de dimecres-
trucant catalans que ells pensaven que es retratarien amb la bandera espanyola.
Però, davant la seva perplexitat, s'han trobat amb una negativa generalitzada
("Coño, ¿Brufau tampoco?") que han hagut de suplir com han
pogut.
Al final només han aconseguit dinou noms que mereixen comentari. Quatre d'ells són
espanyolistes professionals: Albert Rivera (C's), Alícia Sánchez-Camacho i
Dolors Montserrat (PP) i Teresa Cunillera (de l'ala més espanyolista del PSC,
que ja és dir). Tots ells viuen i treballen de la cosa espanyola. El següent és
un torero: Serafín Marín. També hi treuen el nas els del manifest del
Taxidermista: Félix Ovejero, Félix de Azúa i Albert Boadella. I ja anem per la
meitat.
Igualment hi surten retratats Juan Marsé i Ana María Matute, escriptors en
castellà amb pocs matisos nacionals. Hi ha dos editors secundaris: Otero Barral
i Pere Vicens i Jaume Plensa, aquest sí, un dissenyador de prestigi. També hi
apareix un galerista conegut, Carles Taché.
I he deixat pel final tres noms especials. Un és Sergi Arola, un
cuiner amb èxit a Madrid que els llarga un discurs entre àcrata i ruralista que
no se sap ben bé a què es refereix, més enllà de la raonable aspiració
comercial de tenir l'establiment ple de madrilenys. Hi ha una catedràtica de la
Pompeu Fabra, Victoria Cirlot que diu tenir una afició, diguem-ne, peculiar;
"M'agrada parlar en castellà a Barcelona", combinada amb les
sensacions fortes: "M'agrada parlar català a Madrid" (sic). L'últim
personatge del diari madrileny és Miquel Valls, president de la Cambra de
Comerç de Barcelona, que, pel que diu, intenta quedar bé amb tothom sense
pensar que el seu somriure des de l'ABC donarà que parlar als associats, no
necessàriament tan espanyolistes com ell.
I res més. No han trobat res més que això. O sigui que, si no rectifiquen
molt la seva estratègia, la derrota de l'espanyolisme pot ser humiliant. Han
tingut tres segles per convèncer i només han aconseguit això. Ningú no
recordarà la dominació espanyola.
Hormigón cohesionador
Alfredo Abián Vicedirector
LA crisis matrimonial y económica de España y Catalunya no nos impide
soñar. Los simuladores de realidad virtual funcionan aquí con tanta agilidad o
más que la del señor Apple. Apenas sabemos nada de telemática, pero seguimos
siendo los reyes del ocio encofrado y de las hormigoneras. El Pocero de Seseña
fue nuestro particular Steve Jobs; el maestro. Por eso los dos únicos grandes
proyectos que tenemos desprenden un aroma a Marina d'Or, a tierras que jamás
fueron míticas. En la meseta fantasean con un hotel Flamingo en Alcorcón; con
una plaza de San Marcos envuelta en canales venecianos que atraviesen el puente
de Rialto de Paracuellos. Así será Eurovegas, neopatria de Torrente y sus
putillas, que diría Felipe González. No andan mucho mejor las cosas por estos
lares. Si en Castilla depositan sus esperanzas en un rey del juego
estadounidense, en Catalunya tenemos fe ciega en un joven pero veterano
especulador. Fue un efímero rey Midas del ladrillo, que echó una paella a
20.000 personas en Central Park cuando inauguró su efímera oficina en Nueva
York. El de Sagunto pretende construir un puzle de parques temáticos junto a
Port Aventura. Más cartón piedra imitando escenarios de China, Rusia o de
Almendralejo si hace falta. El promotor de Nevada y el valenciano prometen
inversiones mil millonarias, decenas de miles de empleos y plazas de hotel
capaces de alojar a todos los sorianos habidos y por haber. Sólo falta un
ligero detalle. Necesitan que alguien les deje el dinero. Por lo demás, su hormigón
prometido ha cohesionado voluntades políticas más distantes que nunca, aun a
riesgo de que todos acabemos con la misma cara de bobos que se les puso en
Bujaraloz con el fantasioso proyecto de instalar un megacasino en el desierto
de los Monegros.
Madrid ja no intimida
El cap de setmana abans de la Diada vaig ser a Madrid. A l'exposició
d'Edward Hopper només li quedava una setmana més a la Fundació
Thyssen-Bornemisza i no me la volia perdre de cap de les maneres. No cal que
els digui que és una exposició extraordinària. Crec que és impossible omplir
cap museu amb tanta llum com hi ha en la setantena de quadres de la mostra.
Emociona. Impressiona.
Impressionar, però d'una altra manera, és el que fa Madrid, la ciutat.
No sé si també a vostès els passa, però a mi, com a català, anar a Madrid no em
fa cap gràcia especial. Sí, ja sé que és un capteniment molt poc
cosmopolita. Provinciano. Però resulta que sí, que és tan sols
sortir de l'estació d'Atocha i dirigir-se cap al centro i a mi
Madrid em fa sentir petit. El poder m'aclapara, tot espanyoleja tant que
m'intimida. La ciutat m'agrada molt, però m'intimida. Quan no és un ministeri,
és el Banco de España, o Las Cortes, o un altre ministeri, o una enorme caserna
militar, o l'Instituto Cervantes, o la Comisión Nacional de la Energía, o un
altre ministeri o... París, Roma, Londres també tenen tot això, però no
m'intimiden. Madrid, sí. En Manuel Cuyàs ho diu i ho ha escrit més d'una vegada,
més o menys així: a Madrid es nota a simple vista que hi ha poder. I el poder a
vegades intimida.
Dijous, Artur Mas va ser a Madrid i hi va parlar no com un subaltern del
poder d'Espanya sinó com un estadista. I els va deixar clares unes quantes
coses sobre els catalans, com en el seu àmbit ho havia fet Pep Guardiola un dia
de finals d'abril del 2011: “Nosaltres venim aquí a competir contra un equip
que ha guanyat nou copes d'Europa. Venim a competir. A ser el que som.
Nosaltres hem caigut moltes vegades. Com a equip i com a país. I ens hem
aixecat i ho seguirem fent com hem fet tantes i tantes i tantes altres vegades.
Mira si és petit el nostre país que des d'un campanar es veu el campanar veí.
Imagina't si és petit. Però demà tornarem aquí i sortirem a guanyar”. Guardiola
tenia el seu equip darrere, Mas hi té el seu poble. Ara sí que sé que quan
torni a Madrid ho veuré tot d'una altra manera. Si és la setmana que ve, sense
sentir-me intimidat. Si és d'aquí a més temps, com veig París o Roma o Londres.3
El president dels liberals europeus creu que "Europa ha d'assegurar
el dret d'un poble a decidir el seu futur"
Graham Watson presideix el Partit Liberal Demòcrata Europeu i des de la
seva tribuna privilegiada a Europa considera que el poble català hauria de
decidir el seu futur i la UE hauria de garantir aquest procés
MARC VIDAL
Graham Watson, eurodiputat des de 1994 OLIVIER HOSLET / EFE
Graham Watson és un veterà polític escocès que presideix el Partit
Liberal Demòcrata Europeu, la tercera força política al Parlament d'Estrasburg,
en què està integrada Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
Watson, eurodiputat les tres últimes legislatures, coneix de primera mà
el cas català gràcies als seus contactes amb CDC i fins i tot ha participat en
alguna ocasió en algun acte de la Diada.
En una entrevista al diari ARA explica quines van ser les seves
impressions després de la manifestació de la Diada, que va seguir des de la
distància, i considera que "seria un error del govern espanyol ignorar una
manifestació d'aquesta envergadura".
"És el poble català el que ha de decidir", diu Watson, que
assegura que Catalunya és un poble profundament europeista.
Batllori com a argument
Pocs com ell han mostrat la gran vocació europea dels moments
emblemàtics de la cultura catalana
Barcelona, cantonada Gran Via amb passeig de Gràcia, quaranta-vuit hores
després de la històrica manifestació de l'Onze de setembre. Cinema Comèdia,
sala 4, plena a vessar. Es preestrena, abans de la difusió per TV3, el
documental L'agudesa d'un savi, sobre la figura del pare Miquel Batllori, mort
aviat farà deu anys, dirigit per Francesc Llobet amb guió de Valentí Gómez
Oliver i música, extraordinària, de Benet Casablancas. Es podria pensar que
l'acte no mereix més que una nota breu, al marge, en el marc enfervorit dels
recents esdeveniments. I tanmateix, com va suggerir a la presentació el també
jesuïta Josep Maria Benítez, professor a la Universitat Pontifícia Gregoriana,
seria possible reinterpretar aquest documental i tota l'obra completa del pare
Batllori en el nou context històrico-social que ha creat el darrer 11-S. I la
nota al marge, aleshores, pot esdevenir text principal.
I és que el documental, més que un biopic sobre Batllori, és un repàs del seu
treball sobre la projecció europea de vuit segles de cultura catalana. Una
dimensió no gens innòcua en uns dies en què se senten tantes barbaritats sobre
les conseqüències -pel que fa a la pertinença europea- d'iniciar un procés de
modificació de l'estatus polític actual de Catalunya.
Convé recordar que ningú altre ha gaudit d'un reconeixement acadèmic i
intel·lectual a Catalunya d'un abast i unanimitat comparables als del que, en
vida, va tenir el pare Batllori. En un acte insòlit, sense precedents, el 23 de
maig del 2002, a Santa Maria del Mar, va ser investit doctor honoris causa per
les onze universitats dels Països Catalans. Com va dir aleshores Martí de
Riquer a la seva laudatio, "cap altre erudit ha assolit en vida aquesta
gran acceptació per part d'una societat que l'estima i el segueix". I el
propi Batllori, irònic com sempre, va certificar que "poques vegades
tantes universitats s'apleguen, amb presència de bisbes i cardenals, per
celebrar un funeral com aquest, de còrpore vivente".
Batllori, tot i la contundència del títol del documental, mai no es va
considerar un savi. I no pas per coqueteria o falsa modèstia. Al programa
Signes dels temps li van preguntar què és un savi i, endevinant que la pregunta
amagava implícitament la de si ell se'n considerava, ja havia expressat una
opinió que repetia sovint: el mot savi, deia, conté alguna cosa
d'extraordinari, si no de pedant. Per això, preferia l'expressió italiana studioso
o l'anglesa scholar: és a dir, algú "que es dedica a l'estudi com a cosa
principal de la vida".
D'aquí, també, la seva reticència a deixar-se considerar un intel·lectual,
denominació a la qual atribuïa la voluntat d'intervenció en la vida social i
política de la pròpia comunitat. Ell, repetia sempre, només era un historiador,
un estudiós i prou. Però la dimensió pública de les persones no la decideixen,
gairebé mai, els propis protagonistes, i és evident que aquell acte certificava
el reconeixement públic de Batllori, al màxim nivell, com un dels referents
indiscutibles de la cultura catalana.
Per què? El documental de Llobet és, en cert sentit, una possible resposta.
Batllori, durant més de setanta anys, es va dedicar primordialment a
investigar, publicar i divulgar la importància de vuit segles de cultura
catalana a Europa. El documental ressegueix algunes de les presències tutelars
de Batllori el coneixement de les quals va quedar marcat, en alguns casos de
manera determinant i definitiva, pels seus estudis. Començant, és clar, per
Ramon Llull, a qui Batllori considerava "l'únic pensador important i
original que ha congregat, al llarg dels segles, totes les terres de llengua i
de cultura catalanes", a qui va contribuir a situar amb una indiscutible
exactitud ("és dintre d'aquest triple context -català, europeu i
mediterrani- que cal situar la figura de Ramon Llull") i del qual va
resseguir la incomparable influència que va tenir fins als nostres dies
("només des d'aquest punt de vista, perenne en el temps i universal dins
l'espai, podem capir alguna cosa de l'essència d'aquest alt
personatge").
I a partir de Llull, el documental recorre les figures a les quals Batllori va
contribuir a posar al seu lloc en el marc de la cultura europea: des d'Arnau de
Vilanova fins a Vidal i Barraquer o Vicens Vives, passant, òbviament, per la
nissaga dels Borja, que van convertir el català en la llengua de la cort papal
romana i que van esdevenir objecte de la seva, sens dubte, més transcendental i
impressionant aportació com a estudiós. Però, documental a part, queden, com un
monument perdurable, els vint volums de la seva obra publicats per Eliseu
Climent a l'Editorial 3 i 4 i, per descomptat, l'obra magna del Diplomatari
Borja, amb quatre volums publicats i actualment en curs, que ell va
dirigir.
L'endemà de la seva mort, Martí de Riquer publicava en aquestes pàgines que
"el pare Batllori era actualment la personalitat més destacada de la
cultura catalana". I Anton M. Espadaler, buscant una constant en la seva
obra, destacava, citant-lo, "en primer lloc, la demostració que la cultura
catalana és producte d'un poble que sempre, fins i tot en els moments de més
decadència política i literària, s'ha sentit europeu". I és que realment
molt pocs, com el pare Batllori, han mostrat d'una manera tan incontrovertida i
fefaent la vocació profundament europea dels moments emblemàtics de la cultura
catalana i la influència i abast europeus d'aquestes aportacions.
Que Catalunya podria sortir d'Europa? Sisplau, siguem seriosos. Els espantalls,
per als ocells.
Catalunya por dentro (2): La reserva espiritual de la catalanidad
"Pase lo que pase, España comerá longaniza de Vic y nosotros
Jabugo", dice la ilustradora Pilarín Bayés
"Con el 25% de inmigración, la convivencia es buena. Se trata de
resistir, integrar y sumar", dice Imma, librera
Colores. El mensaje político y el espíritu comercial conviven en esta
instantánea tomada en la plaza del mercado, donde hace 299 años fue ahorcado el
militar Bac de Roda Llibert Teixidó
Joaquim Roglan
La rebelión contra Felipe V comenzó en Vic, la Guerra de Sucesión
liquidó las libertades de Catalunya, y Bac de Roda fue ahorcado en la plaza de
un mercado milenario. Es el corazón de la ciudad, lleno de banderas catalanas
con y sin estrella. Cada año, la comarca de Osona organiza una marcha sobre
Vic, se le rinden honores a Bac de Roda y los congregados queman un decreto de
Nueva Planta. "Es un acto simbólico y poético. Aquello acabó mal, pero
esto acabará bien y veré la independencia antes de lo que creía", dice
Imma Bellafont, librera de referencia de la ciudad. El once de septiembre de
1976, desplegó en Sant Boi la primera pancarta que pedía libertad, amnistía y
Estatut de autonomía. "Lo hicimos cinco de Vic". La semana pasada,
152 autocares se desplazaron desde Vic hasta Barcelona para asistir a la
manifestación de la Diada.
Cada sábado, el mercado es un griterío de personas que hablan a un tiempo. El
árabe es la tercera lengua, tras el catalán y el castellano, entre doce lenguas
censadas. "Con un 25 % de inmigración, la convivencia es grande y buena.
Se trata de resistir, integrar y sumar. Mis suegros son de Valladolid y mi
marido independentista", cuenta Imma. Vive junto a una mezquita donde
también ondea la bandera catalana.
Vic es ciudad central de la Catalunya catalana. "La reserva espiritual de
la catalanidad", según Pilarín Bayés, famosa ilustradora de libros
infantiles. Desea la independencia. "La conseguiremos y lo haremos bien.
Como dice Vicente del Bosque, sólo hay que respetar la libertad. Nos lo pondrán
difícil, pero la repercusión internacional nos ayuda", analiza la
dibujante.
Anna Erra es concejal de cultura, comercio y turismo. "Nuestros turistas
son catalanes, franceses, alemanes y aumentan los españoles", dice en
pleno Festival de Música Viva, que ha cerrado más contratos que nunca con grupos
españoles. "La ciudad vibra y estamos mentalmente preparados para la
independencia. Somos pioneros en muchas cosas, y se llama modelo Vic a nuestro
sistema de integración", recuerda la concejal.
La tahona Sant Miquel cumple cien años. La regenta el exalcalde (lo fue entre
1995 y 2007) Jacint Codina. "Estoy retirado de la política, soy
independentista y ya está". Elabora su pa de pessic, emblemático bizcocho
y sólo lo vende en Vic, una potencia de la industria alimentaria, con marcas y
empresas punteras que exportan a todo el mundo. Lluís Casellas, asesor fiscal y
financiero de una firma de capital alemán e israelí, dice: "Sin euforia,
hay confianza en la independencia. No preocupa al capital extranjero y hay
alternativas económicas a posibles boicots". Fundó los castellers Sagals
de Osona, que cuenta con subsaharianos, sudamericanos y europeos. "Cuando
se suda juntos, no importa el color de la piel", atestigua.
"Vic no se entiende sin su voluntad de liderar Catalunya. Es
independentista desde los romanos y antes del independentismo. La Biblioteca
Episcopal guarda toda la ciencia, saber e historia desde el siglo X",
orienta Xavier Ginesta. Coordina los estudios de periodismo de la Universitat
de Vic, abolida por el decreto de Nueva Planta. Renacida en 1997, la UVIC ha
convertido la vieja y tópica Ciutat dels Sants en una urbe joven y vital.
"Nuestra universidad es históricamente catalanista y ejerce el liderazgo
intelectual desde el Abad Oliba y Jaume Balmes". Ginesta cree que la gran
manifestación de la semana pasada "no fue contra nadie, sino a favor de un
derecho".
Josep Paré es de la misma generación treintañera y fundó las juventudes de su
partido, el PSC, en Osona. Economista de hacienda autonómica y local, se
declara "catalán y catalanista sin etiqueta independentista. Prefiero
explicar e ilusionar con el federalismo, porque la Unión Europea tiene
estructura federal". Paré retrata Vic como "muy plural y catalanista
pero no independentista, según las elecciones". Su lista no sale bien
parada. "No hemos sabido conectar con la gente porque tenemos claro el
discurso social y no el nacional. La independencia genera dudas y perjudica.
Diputados españoles votaron a favor del Estatut en el Congreso, pero no se nos
ve catalanistas y es más fácil que algún independentista vote a Anglada que a
nosotros".
Dialogan en el bar Snack, centro histórico de citas de intelectuales,
escritores y políticos. La Policia Armada sitió y ocupó Vic en 1976 para
abortar un acto de la Assemblea de Catalunya, y el bar no dio ni agua a los
grises. La librería de Imma sufría atentados, la policía le requisó un libro de
Salvat Papasseit y ella llenó el escaparate con otros títulos del poeta.
"Resistimos con imaginación y valentía".
Cerca de allí vive Enric Pladevall, concejal y delegado de Sindicatos durante
el franquismo. Vio pactar a Serrano Súñer y al pintor republicano Josep Maria
Sert la restauración de los murales de la Catedral. "Quemaron todas las
iglesias. Fui franquista y no lo niego. Soy catalán por los cuatro costados y español
por el quinto. La independencia no sería buena y prefiero un estado confederal.
El once de septiembre colgué tres banderas de Catalunya". Pladevall conoce
a Anglada desde la época de Blas Piñar, le detesta y avisa de que "es un
tipo capaz de todo".
Lluís Solá es poeta, dramaturgo y pionero del catalán en las aulas de Vic.
"Siempre he defendido la libertad de los países para gobernarse. Los
españoles también son independentistas y ningún país quiere depender de
otro". Solà repasa la historia. "España no ha respetado la lengua, ni
las costumbres ni el modo de ser catalán e intentaron exterminarlo. Ganaron la
guerra los militares, pero el pueblo resistió en las entretelas del país. Hasta
1976 no hubo medios de comunicación en catalán, y eso lo dice todo. La
transición trajo migajas y el Gobierno de España no habla catalán". Y
pregunta a España: ¿Entendería que Castilla fuese gobernada por catalanes que
no hablan ni entienden su idioma?". Repite que no hay animadversión a los
españoles, "sino a un Estado, funcionariado y servicios que no funcionan y
no hay voluntad de arreglar. Es malestar y cansancio por tantas
agresiones". Cuando el tren tarda más de una hora en rodar los setenta
kilómetros que unen Barcelona y Vic, Madrid cae en las antípodas.
Fin del mercado tradicional y del de música moderna. La ciudad regresa a su
vieja calma. Pilarín Bayés sigue enviando longanizas a personas de todo el
mundo. Embajadora del embutido identitario de Vic, lo ha dado en mano al Rey de
España. "Pase lo que pase, los españoles comerán longaniza de Vic y
nosotros jamón de Jabugo. Sólo se trata de amarse y respetarse unos a
otros". Y en Vic paz y después gloria, a pesar de Anglada.
Senyora Pérez, parli
La candidata del PSC podria ser Chacón, disputant el ¿no¿ i la por a
Sánchez-Camacho
Moltes preguntes. Amb el cap fred, com cal actuar sempre en democràcia,
és evident que –al marge de la resposta que sobre el pacte fiscal doni Mariano
Rajoy aquest dijous vinent a Artur Mas– la societat catalana necessita anar a
unes eleccions per poder començar a respondre qüestions importants que, de cop
i volta, tothom es fa, al carrer, a la feina, als dinars familiars i a les
reunions d’amics. L’avançament dels comicis ha de servir per acostar el món de
les impressions al món de la realitat comptable i, per tant, gestionable
políticament.
Com seran aquestes eleccions? Sens dubte tindran un aire plebiscitari i
–afegeixo jo– constituent, sigui dit sense exagerar. Hi veurem algunes sigles
noves i, com és previsible, hi haurà una redefinició de discursos i una
recol.locació de determinats actors, singularment del món socialista. La
candidata del PSC podria ser Carme Chacón, disputant el “no” i el missatge de
la por a Alicia Sánchez-Camacho.
Sense menystenir ningú, la clau d’aquesta cita la tindran els electors
de CiU, una part dels quals no s’han manifestat mai partidaris de res semblant
a la independència o l’Estat propi. Retingueu això: CiU és l’opció que té avui
més vots independentistes i, a la vegada, té un suport molt ampli entre molts a
qui –fins ara– ja els va bé l’autonomia.
Us en recordeu de la senyora Pérez? Us he parlat d’ella altres vegades.
És una votant de CiU poc ideològica, molt lluny dels militants convergents.
Jordi Pujol i Artur Mas han guanyat a les urnes perquè les senyores i senyors
Pérez són molts i, a més, els costa abstenir-se. “Perquè defensen el que és
nostre, a casa i a Madrid”. Aquesta és la resposta de Pérez quan se li demanen
els motius de la seva tria. Ella mai té present que Unió i CDC són dos partits
i tampoc no perd ni un segon en les diferències entre Duran i Mas.
El futur de Catalunya està, en gran part, a les mans de la senyora
Pérez. No vull dir que la resta no compti, però és el món de les senyores Pérez
el que farà triomfar o fracassar un procés de divorci entre Catalunya i
Espanya. Va sortir al carrer la senyora Pérez, el dia 11? I tant. Era la segona
vegada que ho feia, la primera va ser el 10 de juliol del 2010.
La notícia, però, és que, el passat dimarts, la van acompanyar la seva
germana –amb la qual parla sempre en castellà– i també el seu cunyat, votant
fidel del PSC a qui Mas –fins aquesta setmana– provocava urticària. Per cert,
una pila de persones que es declaren molt lluny de CiU m’han elogiat Mas per la
seva intervenció de l’endemà de la Diada i –sobretot– pel seu discurs a Madrid,
històric. El president ha arribat a molts ciutadans i ha guanyat autoritat.
Són incomptables les pressions sobre Mas. Uns volen que corri i uns
altres que freni. I hi ha qui vol que es desdigui. Però ell es deu, sobretot, a
la senyora Pérez. Diria que ho sap perfectament.
Èxit o fracàs
JOSEP RAMONEDA
Hi ha un cert consens a decretar el fracàs de l'estat de les autonomies.
La Transició va tenir molt d'improvisació. Per exemple, l'alambinada forma
d'estat ha anat aguantant fins que la crisi ha acabat de posar en evidència les
seves insuficiències. ¿Ha fracassat l'estat autonòmic? Depèn del que se
n'esperés. Si la seva funció era resoldre el problema històric d'inserció de
Catalunya i del País Basc a Espanya, trenta anys després queden pocs dubtes que
no s'ha avançat gens. Al contrari: Catalunya i el País Basc estan més a prop de
la porta de sortida que mai. I des del govern s'emeten senyals de restauració.
El darrer, el del ministre Wert, que vol collar les autonomies en matèria
d'educació i prendre'ls marge de decisió sobre els programes d'ensenyament. Sembla
que la dreta ha fet seva una vella idea de Martín Villa: el gran error de la
Transició va ser cedir educació a les comunitats autònomes.
Tanmateix, el balanç es pot fer d'una altra manera. Trenta anys d'estat
autonòmic han permès pacificar el País Basc i crear les condicions perquè la
independència de Catalunya i Euskadi esdevingui un dels escenaris possibles amb
carta de normalitat. Si és així, el fracàs de l'estat autonòmic no és tan
evident. Ho és per a aquells que creien que resoldria per sempre la qüestió de
la unitat territorial d'Espanya, o per a aquells que havien assumit la
dialèctica de l'estira-i-afluixa com a mode natural de relació entre Catalunya
i Espanya i n'havien fet el seu negoci polític particular. Però, vist des del
punt de vista de les opcions, al final del camí s'ha obert una perspectiva real
que semblava tancada: la independència. I en democràcia, ampliar les
oportunitats no pot ser mai un fracàs.
Abans de fer el balanç final, queda per veure com reaccionaran les
institucions de l'estat autonòmic davant dels reptes actuals. En tot cas, el
podríem donar per bo si d'aquí uns anys el recordéssim com un dels antecedents
de la Unió Federal Europea d'estats associats, de la qual Catalunya formés part
amb estat propi. O no és aquest l'objectiu?
Sols m’ho imagino (3)
S'ho imaginen?
Tocant al sistema administratiu i polític a nivell regional i local.
Josep Maria Huguet
Agraeixo les aportacions de molts de vostès a les idees que poso per
escrit en aquestes digressions. Algunes ja les havia considerat abans, però
procuro no allargar-me massa i ometo a posta algunes concrecions. Altres són aportacions
noves o visions diferents que ens enriqueixen i agraeixo. Tant de bo un dia
proper ens haguem de posar a pensar seriosament en aquests temes perquè tinguem
la sortosa necessitat de bastir el país.
Tocant al sistema administratiu i polític a nivell regional i local del
nou estat:
1. Descentralització administrativa i econòmica. Les unitats
administratives serien comarques o agrupacions de comarques (no se m’acut cap
nom: cantons?, vegueries?...) amb un Governador com a cap. Els Governadors
serien elegits en les mateixes condicions que el President de la Generalitat
cada quatre anys, però en els dos anys anteriors i posteriors als de l’elecció
del President, al mateix temps que es renova la meitat del Diputats del
Parlament. A més de la descentralització administrativa de tots els
Departaments i de la funció de recaptament d’impostos estatals, els cantons,
vegueries,... o com les hi vulguem dir, tindrien capacitat i autonomia
normativa en alguns aspectes més o menys amplis de caràcter administratiu i
impositiu. Els impostos, les normes, els reglaments, etc., haurien de ser
referendades per la majoria simple d’un Consell format per tots els Diputats
electes (del Parlament Nacional) dels Districtes Electorals de cada Cantó,
Vegueria,... El Governador i el seu equip tindran capacitat executiva en quant
a l’aplicació de les partides del pressupost general de l’Estat assignades al
seu Cantó, Vegueria,... i també d’una altra part de diners recaptats amb alguns
impostos específics del seu territori. Per tant, la oportunitat, el com, on i
quan de moltes infraestructures sanitàries, d’ensenyament, viàries, culturals,
esportives, etc, serien decidits per cada Cantó, Vegueria,... o com les hi
vulguem dir, les quals tindrien competències en molts d’aquests àmbits.
2. Per tal d’assegurar un Règim Local basat en l’eficàcia i la
racionalitat, les unitats municipals haurien de superar un mínim de 10.000
habitants. En cas contrari s’unirien varies poblacions fins assolir una unitat
municipal. Els procés electoral dels Alcaldes seria com el del President de la
Generalitat: els electors votarien una persona candidata que s’hauria de
presentar sempre acompanyada d’un equip format d’un primer tinent d’alcalde, i
entre dos i quatre persones més (depenent de la població de la unitat
municipal, però en qualsevol cas tots els candidats amb un equip amb el mateix
número de persones). Aquestes persones serien futurs membres de l’equip de
Govern Municipal. L’Alcalde designat serà qui obtingui el major nombre absolut
de vots emesos en la unitat municipal. L’Alcalde elegit nomena el Govern
Municipal. Els pressupostos, impostos i reglaments municipals, etc., s’han
d’aprovar per majoria simple a la Cambra Municipal. La Cambra Municipal estaria
formada per l’Alcalde i el seu equip electe (no la resta de del govern
municipal), i pels candidats i els seus equips que s’han presentat a les
eleccions d’aquella unitat municipal i no han sortit elegits (fins a
representar el 80% dels vots emesos, començant pel candidat amb més vots).
3. El número de persones treballant en l’administració pública s’hauria
de situar al voltant del 6% de la població activa (al 2011 era del 8%, uns
306.000 treballadors sobre una població activa de 3.800.000). Cal tenir en
compte en aquest percentatge el pes dels treballadors privats que treballen en
empreses concertades en sanitat i ensenyament.
4. Segons hem explicat anteriorment el sistema d’eleccions
Presidencials, de Governadors i de Batlles seria per majoria de vots atorgats a
una persona. El sistema per l’elecció dels representants a la cambra
legislativa (Parlament) i als Consells seria també personal. Per acabar de
reforçar aquest sistema mixt de democràcia representativa i democràcia directa,
caldria establir la possibilitat o necessitat de consultes i referèndums per
alguns temes d’especial interès ciutadà, tant a nivell nacional com regional i
local: aprovació de despeses especials, d’actuacions urbanístiques importants,
de participació nacional en algunes organitzacions internacionals, etc. En
qualsevol cas, per remarcar la voluntat de participació personal en els afers
col·lectius, les eleccions, consultes i referèndums s’haurien de celebrar
sempre en dies feiners i sense permisos laborals per anar a votar.
---------------------------------------------
---------------------------------------------
Tots els reculls de premsa seleccionats pels companys de Comunicació del Secrertariat Nacional
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada