Més Reculls de premsa 11s2012
Mas recibe este viernes a los
miembros de la Assemblea Nacional Catalana tras la masiva manifestación
Como prometió, el president recibe en el Palau de
la Generalitat a los organizadores de la marcha un día después de reclamar en
Madrid un Estado propio
Política | 14/09/2012
- 08:14h
Jordi Barbeta - El president
habla claro: "Catalunya necesita un Estado y si no hay acuerdo,
referéndum" | "¿Cómo se sabe si un pueblo es nación? Votemos" |
Rafael Spottorno, jefe de la Casa del Rey, preside la presentación de Mas | El
tsunami catalán pilla a contrapié a Gobierno, PP y PSOE, que evitan comparecer
L'article 155
El PP treu l'espantall d'Ibarretxe..., en el moment
de més gran fredor catalana davant el món basc
La Vanguardia en català | 14/09/2012
- 00:00h
ENRIC JULIANA
Madrid
Artur Mas va estar bé ahir a Madrid. Clar, directe,
respectuós, un castellà més que correcte i la imprescindible ironia catalana en
un home poc donat a la treva de l'humor. Quan li van preguntar si volia ser el
nou Companys, va aixecar les mans, va somriure davant el tribunal i va dir que
no, que preferia ser una barreja d'Enric Prat de la Riba i Francesc Macià,
sense precisar amb quina dosi de l'un i de l'altre. Ni puta, ni Ramoneta, ni
José Sazatornil a La escopeta nacional. La mala bava d'alguns dels comentaris
que posteriorment van circular per internet -el periodista Ramírez el tractava
ahir a la tarda de "ximplet"- acrediten que Mas va actuar amb
intel·ligència i sense por. És molt important no tenir por a Madrid. El
caràcter castellà foguejat per la brega madrilenya, un caràcter amb voluntat de
poder, menysprea la gent que té por.
El fòrum Nueva Economía va haver d'habilitar dues sales del Ritz. El Govern va
optar per l'absència. Pel despit. Cap ministre. El barceloní Jorge Moragas, cap
de gabinet de Mariano Rajoy, va enviar la directora general d'Assumptes
Jurídics i Institucionals, senyora Cristina Ysasi-Ysasmendi Pemán. La sorpresa
del matí va ser la presència del cap de la Casa del Rei, el diplomàtic Rafael
Spottorno, home poc habitual en els esmorzars polítics de Madrid. També era
present la delegada del Govern a Madrid, Cristina Cifuentes, dona de caràcter
fort, que completa amb Ana Botella i Esperanza Aguirre el potent triumvirat
femení que mana a Madrid DF.
Malgrat que la consigna governamental és refredar tot el que es pugui els
efectes de la gran manifestació de Barcelona, des d'algun centre de decisió del
Partit Popular s'ha donat l'ordre de caracteritzar Artur Mas com el nou
Ibarretxe. Com no administrin bé l'analogia, li regalaran la majoria absoluta a
CiU a les eleccions que, amb gran probabilitat, se celebraran abans del pròxim
solstici d'estiu. Catalunya no és el País Basc i el català mitjà comença a
estar escamnat amb el clúster basconavarrès, el privilegi més gran que existeix
realment a Espanya. La relació psicològica del català amb el món basc es troba
avui en un punt crític. Jo no trauria a passejar Ibarretxe per espantar el
botiguer i l'obrer de la Seat.
Un sector de la dreta espanyola, tanmateix, està obsessionat des de fa anys a
traslladar a l'interior de Catalunya l'amargor i la fractura social que el
terrorisme ha provocat a Euskadi. Malgrat que hi ha sectors catalans d'escassa
intel·ligència política disposats a caure en aquest parany -la carlinada, els
milhomes, que deia Gaziel-, no és fàcil partir Catalunya en dues meitats. La
lectura de la manifestació de l'Onze de Setembre com un esdeveniment
exclusivament independentista -una lectura especialment grata al periodisme
progressista, al qual no li fa cap gràcia el que està passant a Catalunya- és
errònia. I de les lectures errònies en surten portades i polítiques errònies.
Mas, els deia, va estar bé i fins i tot va maragallejar una mica. En un moment
donat, en ser preguntat sobre el federalisme, va tenir un lapsus pasqual:
"Només som federalistes a Catalunya". Carai!
Hi ha tensió a Madrid -al Madrid polític i mediàtic-, hi ha gent que posa molt
mala cara, les xarxes socials treuen fum, ningú no sap què passarà, però la
qüestió catalana té aquesta vegada més veracitat. Inevitablement, algú va
invocar en el col·loqui l'article 155 de la Constitució, que habilita el Govern
espanyol, previ acord del Senat per majoria absoluta, a suspendre l'exercici de
l'autonomia. Va grinyolar. Hi va haver mirades nervioses. No som a l'octubre
del 1934.
El gir del catalanisme
Encara que molts espanyols ho creguin, el
catalanisme no és una malaltia mental, sinó una identitat
La Vanguardia en català | 14/09/2012
- 00:00h
Agradarà o no, però l'independentisme s'està
apoderant del mig camp. No sembla que sigui una moda com la que va encarnar
Josep Lluís Carod-Rovira en època d'Aznar. No és només escuma reactiva. És un
sentiment que s'ha cuinat a foc lent. Un foc, en primer lloc, alimentat per una
ferida sentimental tan vella com aquests versos de Quevedo: "Es el catalán
el ladrón de tres brazos". En comptes de cicatritzar, aquesta ferida es va
infectar espantosament durant el procés estatutari. Un procés discutible (digne,
si es vol, de crítica i censura) però que el PP i el seu entorn mediàtic van
convertir en un pandemònium. Molts catalans han arribat a la conclusió que,
puix que les seves manies provoquen tant mal rotllo, el més sa és anar-se'n.
Un segon factor és jurídic: la sentència del TC sobre l'Estatut va ser més que
dura: els ponts de la tercera via van ser jurídicament dinamitats. Un cor
mediàtic reclamava severitat màxima i els jutges es van carregar el patrimoni
més preuat de la transició: l'ambiguïtat constitucional, que fins aleshores
havia permès als perdedors de qualsevol sentència creure factible la hipòtesi
d'una victòria en una altra conjuntura. La sentència que l'Espanya política va
aplaudir amb entusiasme i el catalanisme va encaixar desolat prohibia la
sortida del mig. El catalanisme, per tant, havia de triar entre dos camins:
submissió o ruptura. Era obvi que no triaria submissió. Encara que molts
espanyols ho creguin, el catalanisme no és una malaltia mental, sinó una
identitat. I la gent no deixa de sentir el que sent perquè uns jutges ho
diguin.
El tercer factor que explica el canvi de paradigma català és la crisi, que està
desenquadernant l'estat protector i deixa en evidència la dislocació entre els
impostos que es paguen i els serveis que tornen. La fórmula alemanya hauria
resolt aquesta part del problema català, però hauria complicat el d'altres
territoris.
L'observació atenta de la gentada del dia 11 ens porta a deduir que les classes
mitjanes estan fent el tomb. Quan diem classes mitjanes, no estem parlant de la
tòpica burgesia catalana. I encara menys dels famosos 400 que diu que es troben
tan sovint. Ben al contrari: la manifestació posa en contradicció els
interessos de les elits catalanes. Mentre alguns sectors temem perdre-hi,
d'altres es pensen que hi guanyaran.
Hi ha moltes més coses a comentar d'aquest canvi. Apuntem-ne només dues,
telegràficament. Primera: la resposta espanyola no serà visceral, però tampoc
proactiva: activarà tota mena de temors. No tots els que es van manifestar aguantaran
el prèssing de la por. Segona: ahir, a Madrid, Artur Mas es va posar al davant
del nou catalanisme. I va explicar el que està passant sense embuts ni
retòrica. Mentre s'explicava, Mas va maragallejar, és a dir, va explorar les
possibilitats d'un federalisme fiscal. Després de la gran manifestació, podria
ser que comencés la política.
El final de la innocència
Rajoy no diu res, a Monago li han posat morrió,
Cospedal levita i Soraya vol pensar-s'ho
La Vanguardia en català | 14/09/2012
- 00:00h
Han passat de la cridòria al silenci. Les paraules,
com deia Enric Juliana a Josep Cuní, han entrat al congelador i la cacera al
català gaudeix d'un temps de veda. Fins i tot els micròfons més sorollosos que
explicaven diàriament la maldat nacionalista han posat sordina i només alguns
d'ínclits continuen practicant el sexe dur sense preservatiu.
Per a la resta arriben temps de moderació perquè acaben de descobrir que la
paciència catalana és molta paciència, però no és bíblica.
Rajoy no diu res, a Monago li han posat morrió -quina llàstima!, jo li donaria
un programa en prime time-, Cospedal levita i Soraya surt dient que vol
pensar-s'ho fredament. Només el de Múrcia s'ha despentinat, potser perquè
encara no ha rebut la consigna. Però la resta, tots cap al palau d'hivern, que
la primavera catalana augura mal temps. Mentre, a la vorera esquerra recorden
que un dia van dir que alguns dirien que creien en l'Espanya federal, i
reprenen la paraula en la versió paraulot. No entenen res del que passa, però
entenen que res no és com pensaven que era. Semblava que Catalunya tenia una
esquena a prova de cops, i feia tantes dècads que la picaven que la cosa podia
ser eterna. Al cap i a la fi, els fets els donaven la raó: vam ser els grans
artífexs de la lluita autonòmica i ens van premiar amb el cafè per a tothom;
érem el motor econòmic i, lluny de prioritzar-lo, es van dedicar a espoliar-lo;
vam descobrir que existia l'alta velocitat i la van portar a Sevilla; vam
aportar una llengua mil·lenària, i es van dedicar a agredir-la, amb la fútil
esperança de castellanitzar-nos; calia estrènyer les femelles tributàries, i
allà hi havia la vaca catalana; i quan vam voler un Estatut renovat aprovat i
retallat a totes les cambres parlamentàries, es van treure de la mànega els del
cigar i el Constitucional per deixar-nos en els ossos. Fins i tot gosaven
discutir que fóssim una nació. I, tanmateix, semblava que no passava res.
Però ha passat. Potser no van llegir bé la història de Catalunya, la capacitat
de reacció de la qual és tan notable com la seva capacitat de resistència. I
per això no esperaven que diguéssim prou. Tampoc no s'esperaven un molt
honorable que es plantés a Madrid i digués el mateix que a Barcelona, i a totes
dues diu que Catalunya camina cap a l'Estat propi. I així, per la força més
imparable de totes, la de la voluntat cívica i democràtica d'un poble, Espanya
ha perdut la innocència i ha descobert que ni és una, ni és eterna. I ara no
sap què dir. La qual cosa ja no és tan rellevant com abans, perquè la diferència
entre el dia 10 i el dia 12 és precisament que ja no ens importa guanyar la
batalla de Madrid. La fatiga ha donat pas al rebuig, i el rebuig ha portat un
nou escenari. Catalunya es guanya a Catalunya, amb Europa a la retina. I aquest
és el gran problema d'Espanya, que no sap què dir perquè, si nosaltres volem,
no pot parar-ho.
Arenys de Munt torna a dreçar un full
de ruta cap a la independència:
Demana al Parlament de Catalunya que
comenci 'el procés per a constituir l'estat català abans de l'11 de setembre de
2014'
El ple de l'Ajuntament d'Arenys
de Munt ha declarat el municipi 'territori català lliure i
sobirà'. És el vuitè municipi que ho fa, però la moció (pdf)
aprovada ahir al vespre va més enllà: es declara 'interlocutor de la comunitat
internacional' i insta el Parlament de Catalunya a proclamar la independència. En
un ple al qual van assistir més de dues-centes persones, el municipi que va fer
néixer les consultes sobre la independència, ahir féu exactament tres anys, ha
fet un pas més en el mateix sentit, desafiant la legalitat espanyola.
Segons Josep Manel Ximenis, batlle de la vila, la
declaració aprovada pel ple municipal implica el començament de la
institucionalització del procés d'independència. Diu que la voluntat del poble
s'ha expressat en les consultes municipals i en les tres grans manifestacions
que hi ha hagut aquests últims anys i que ara han de prendre el relleu les
institucions del país.
Arenys, capdavantera de les consultes, emprèn
d'aquesta manera el procés formal i institucional i convida la resta
d'ajuntaments a sumar-s'hi.
Declaració de l'estat català i
constitució d'un govern d'unitat nacional
La moció --aprovada amb els vots de la CUP, ERC i
CiU-- insta el Parlament de Catalunya a 'consultar la ciutadania, per via de
referèndum' i a començar 'el procés per a declarar i constituir l'estat català
abans de l'Onze de Setembre de 2014'.
També demana de 'constituir immediatament, aquest
mateix any 2012, un govern d'unitat nacional, de transició a la independència,
que prepari totes les estructures institucionals necessàries de l'estat català'
i que aquest constitueixi un registre mercantil, una hisenda pròpia, un banc
nacional i una administració fiscal i de justícia independents.
A més, preveu d'eliminar tots els símbols de
l'estat espanyol
i estableix
que el 12 d'octubre, diada de la hispanitat, sigui laborable.
Converses directes amb les
institucions internacionals
Finalment, demana a les institucions internacionals
d'obrir converses amb una representació dels municipis declarats lliures i
sobirans, i sol·licita l'empara del govern, del parlament i de la comunitat
internacional 'pels possibles i previsibles obstacles i impediments que pugui
posar l'estat espanyol'.
El text és part de la 'declaració d'independència
del Principat de Catalunya conjunta entre el Parlament de Catalunya i els
ajuntaments catalans' que van presentar ahir
al matí els promotors de les consultes municipals sobre la independència Josep
Manel Ximenis, Alfons López Tena i Uriel Bertran; un full de ruta per a
proclamar l'estat català el 2014.
Quins estats votarien en favor
nostre?
Ahir dos ministres espanyols en van parlar i ho van fer amb l’argument
més pobre de tots: que la constitució espanyola ho prohibia.
Vicent Partal
La independència del Principat ha entrat de sobte
en l’agenda de tots els mitjans i de les cancelleries del món i ja es discuteix
no pas com una hipòtesi remota, sinó com un fet a tenir en compte tot seguit.
Ahir dos ministres espanyols en van parlar i ho van fer amb l’argument més
pobre de tots: que la constitució espanyola ho prohibia. Com si això importàs a
ningú... Fa unes poques setmanes vaig explicarcom la Unió
Europea ens obria la porta, i els fets d’aquesta setmana encara m’han donat més
la raó amb el còmic desmentiment d’un portaveu de la Comissió que, ple
d’ignorància, va gosar qüestionar la independència de Catalunya.
Avui us propose encara un altre exercici
interessant. Hi ha alguns casos, però principalment el de Kossovë, que han
obligat els governs del món a explicitar la seua actitud en cas de secessió
--no som pas tan originals nosaltres. Sobre la base d'aquestes declaracions us
propose una llista dels estats que, en principi, serien més favorables a
reconèixer la independència de Catalunya, i amb quins arguments.
Votaria en favor nostre, per exemple, Finlàndia,
que en ocasió de la independència de Kossovë va dir que una declaració
d’independència era un fet polític que creava legalitat per si mateix i que el
principi del respecte de la integritat territorial d’un estat mai no podia
esgrimir-se contra la voluntat democràtica de secessió d’una part d’un estat.
Per quina raó ara hauria de ser diferent?
Podria votar en favor nostre Alemanya que va reconèixer
Kossovë pel principi que una declaració d’independència mai no pot ser ignorada
i que era ‘més eficaç per a la comunitat internacional’ acceptar-la que no
obligar un territori a formar part d’un estat del qual no volia ser membre. Per
quina raó ara hauria de ser diferent?
Votaria en favor nostre Àustria que, en el cas de
Kossovë, va fer una de les defenses més contundents del dret de secessió.
Concretament, va dir que la llei internacional no contenia cap clàusula
contrària a la independència i la secessió d’un territori i que la voluntat del
poble que la declarava era l’únic element que comptava.
Votaria en favor nostre Croàcia que també va deixar
clar que l’únic argument decisiu i suprem era la voluntat democràtica del poble
que volia esdevenir independent.
Votarien en favor nostre els Estats Units, que en
la seua declaració sobre la independència de Kossovë van deixar escrit que
aquesta no violava la llei internacional ‘perquè el principi d’integritat
territorial no havia de ser respectat en cap cas per les unitats subnacionals,
car únicament s’aplicava a les relacions entre estats’.
Votaria en favor nostre Noruega, que en la
declaració sobre la independència de Kossovë va recalcar que ‘tota declaració
d’independència havia de ser per força unilateral’, i que no tenia gens de
sentit exigir un acord entre el nou estat i l’estat que se n'escindia.
Votarien en favor nostre els Països Baixos que,
sobre l'argument que Kossovë podia ser un precedent perillós, van sostenir que
aquest debat no tenia gens de sentit, perquè la comunitat internacional mai no
podria impedir una independència, si aquesta es feia pacíficament i
democràtica.
Votaria en favor nostre la Gran Bretanya que va
donar un argument en el cas de Kossovë dels més curiosos, contundents i clars:
‘Un jutge mai no obligaria una dona que es volgués separar a continuar unida
per força al seu marit.'
No sé si cal prosseguir: la Gran Bretanya, els
Estats Units, els Països Baixos, Noruega, Croàcia, Àustria, Alemanya,
Finlàndia… I em referesc en tot moment, hi insistesc, a precedents escrits i
signats oficialment pel governs respectius i que inclouen aquests comentaris (tota la documentació oficial sobre
el cas kossovès).
I crec que si, per nosaltres, resulta interessant
de descobrir que del costat del sí hi havia països com la Gran Bretanya, els
Països Baixos, Noruega, els Estats Units, Croàcia, Àustria, Alemanya o
Finlàndia, encara resulta molt més instructiu veure qui hi havia a l’altra
banda. Perquè la coalició del no era primerejada, evidentment, per Espanya i
tenia el suport de països com l'Aràbia Saudita, Bielorússia, Bolívia, Rússia,
el Vietnam...
M’explique?
---------------------------------------------
---------------------------------------------
---------------------------------------------
Reculls de premsa seleccionats pel Secretariat Nacional i
pels companys del Grup Comunicació (premsa) del Vallès Oriental
pels companys del Grup Comunicació (premsa) del Vallès Oriental
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada