Més reculls de premsa... 11s2012... quant i quant n'han parlat !!!
Alguns articles i editorials...
Carta oberta al President de la
Generalitat
Gràcies President
Benvolgut i Molt Honorable President,
Us adreço aquesta carta arran de les vostres paraules d’ahir a Madrid. No ho
faig per afalagar-vos sinó per expressar el que la vostra intervenció em va fer
sentir.
Parlant tan clar com ho vau fer, i amb l’única intenció de que sapigueu qui i
com sóc, us diré que, als meus 68 anys, no sóc pro-convergent ni he votat mai
CIU, mai m’he sentit catalanista ni nacionalista, només català. Sempre he
exercit la meva catalanitat, treballant per la llibertat de totes les persones
(les individuals, les col·lectives i les nacionals) i per la seva dignitat,
lluitant per la justícia social. Ho he fet des de diferents col·lectius i
organitzacions i, actualment, des de l’Assemblea Nacional Catalana. Altrament,
estic amb desacord i critico moltes de les decisions preses pel vostre govern
i, de manera molt especial, respecte al què i al com de les “retallades”.
Si us escric és, a banda de felicitar-vos, per agrair-vos molt sincerament, i
de tot cor, la vostra actitud i la claredat del vostre discurs, el coratge i la
valentia, en un lloc que podríem qualificar de camp contrari, on generalment no
es parla igual que a Catalunya. Cosa que també vau fer, tot i que en el sentit
contrari del que és habitual. Em vau emocionar profundament. Ahir, President
vaig sentir que recuperàvem la nostra dignitat nacional.
Hi haurà qui dirà que només son paraules, i és cert, però són paraules que mai,
des de la “transició”, cap dels nostres presidents havia dit, i molt menys a
Madrid. Són paraules que, necessàriament, s’hauran de veure traduïdes en fets,
cosa que algú pot dubtar, però que, per una banda, personalment, no puc
qüestionar i, per l’altra, des de l’Assemblea Nacional Catalana haurem de
vetllar, amatents, perquè així sigui, i col·laborar-hi tant com calgui. Ara,
President, us toca exercir el lideratge que vau mostrar. És en moments crucials
i transcendents com aquest, quan es posa de manifest la vàlua i la talla d’un
líder.
Pot ser que us sentiu una mica descol·locat, us hem canviat d’esport. Vos que
sempre utilitzeu símils mariners (per cert, una mica elitistes, pescadors a
banda) el poble us ha passat del vaixell a d’alt d’un vehicle més modest, més
popular: la bicicleta. Quan un és dalt de la bicicleta no pot anar enrere ni es
pot aturar, no té altre remei que pedalar, ho pot fer més ràpid o més lent,
però ha de seguir endavant. I nosaltres som aquí per acompanyar-vos i
animar-vos, per empentar-vos quan el camí sigui costerut, farem el que calgui
per tal que arribeu fins la collada de la llibertat. Ja sabem que aquest és un
coll de muntanya dels més dificultosos, llarg i costerut, amb un camí pedregós
i ple de clots, amb adversaris que us voldran fer caure de la bicicleta. Podeu
comptar amb nosaltres fins arribar-hi, si defalliu us encoratjarem tant com
calgui, però hi haureu d‘arribar per força, no us deixarem baixar de la
bicicleta.
Esperant que seguireu estant a l’alçada que us correspon fins al final, torno a
donar-vos les gràcies. Estic convençut que les vostres paraules, com a mi, a
molts d’altres, a més de fer-nos sentir dignes, ens feren albirar, esperançats,
el final del nostre camí cap a la llibertat.
Visca Catalunya lliure!
Joan Contijoch Amill
Sant Cugat del Vallès, 14 de setembre del 2012
Vuit pobles ja s'han declarat
"territori català lliure de la jurisdicció espanyola"
Bolvir, a la Cerdanya, ha estat el darrer municipi d'aprovar la moció
que va començar a Sant Pere de Torelló
Bolvir (Cerdanya)
Bolvir, a la Cerdanya,
s'ha declarat "territori català lliure de la jurisdicció espanyola",
i ja són vuit els pobles catalans que s'han apuntat a aquesta nova onada
d'actes simbòlics de sobiranisme, que va començar a Sant Pere de Torelló.
La moció, que s'ha aprovat aquest dissabte al ple ordinari de Bolvir,
converteix el poble en el primer municipi del Pirineu que es declara territori
català lliure. La moció s'ha aprovat per majoria absoluta amb els vots a favor
dels cinc regidors d'Endavant Cerdanya. Els dos regidors de CiU no han assistit
al ple al·legant motius personals i professionals, respectivament. El text
també insta el Parlament a proclamar unilateralment la independència.
L'alcalde del municipi, Bartomeu Baqué, ha afirmat que aquesta declaració s'ha
reforçat després de la multitudinària manifestació de la Diada, tot i que des
del passat dilluns 10 al tauló d'anuncis de l'Ajuntament de Bolvir s'informava
de la celebració del ple ordinari aquest dissabte i que s'hi discutiria la
moció, per tant, no s'ha pres la decisió de votar el text després de l'Onze de
Setembre. Això sí, la marxa i les seves conseqüències polítiques han donat
"encara més sentit" a l'acte previst, afegeix Bagué.
L'alcalde creu que, abans, CiU "feia allò de fil blanc i fil
negre", però ara entén que el president Mas "es va mullar
bastant" després de la manifestació. Per tant, segons Bagué, ara té més
sentit que tothom prengui iniciatives com la que s'ha pres aquest dissabte al
seu municipi.
Amb la declaració de Bolvir, ja són vuit els pobles catalans que han aprovat
iniciatives similars. Va obrir la veda Sant Pere de Torelló i s'hi han afegit
Calldetenes, Cervià de les Garrigues, Marçà, la Bisbal del Penedès, Premià de
Dalt, Arenys de Munt i, ara, Bolvir.
Bolvir es
declara territori català lliure
És el primer municipi gironí i del
Pirineu que aprova una moció en aquest sentit
Ja són vuit les localitats que es
declaren independents
REDACCIÓ
L'alcalde de Bolvir, Bartomeu Baqué, en una imatge del passat
abril Foto: ARXIU.
El municipi de Bolvir, a la Cerdanya, s'ha declarat aquest dissabte
territori català lliure de la jurisdicció espanyola. L'Ajuntament ha aprovat la
moció al ple ordinari celebrat avui i converteix Bolvir en el primer municipi
gironí i del Pirineu que es declara independent d'Espanya. A tot Catalunya, són
ja vuit les localitats que han aprovat mocions similars.
El vot favorable dels cinc regidors de la formació Endavant Cerdanya ha
estat suficient per garantir que el text, que també insta el Parlament a
proclamar unilateralment la independència, tirés endavant. Els dos regidors de
CiU no han assistit al ple al·legant motius personals i professionals,
respectivament.
L'alcalde de la localitat, Bartomeu Baqué, ha assenyalat en declaracions
a l'ACN que la decisió de votar el text no s'ha pres arran de la multitudinària
manifestació de la Diada. Des del passat dilluns 10, al tauló d'anuncis de
l'Ajuntament de Bolvir s'informava de la celebració del ple ordinari aquest
dissabte i de la discussió en el mateix de la moció per declarar el municipi
territori català lliure de la jurisdicció espanyola. Això sí, la marxa
independentista i les seves conseqüències polítiques han donat encara més
sentit, ha admès.
Baqué ha opinat que abans CiU semblava que “feia allò de fil blanc i fil
negre”, però entén que el president Mas “es va mullar bastant” després de la
manifestació. Per aquest motiu l'alcalde ha considerat que ara té més sentit
que tothom recolzi o prengui iniciatives com la què s'ha pres aquest dissabte
al seu municipi.
Amb la declaració de Bolvir, ja són vuit les localitats catalanes que
han aprovat iniciatives similars. La primera en fer-ho va ser Sant Pere de
Torelló i més tard s'hi han afegit Calldetenes, Cervià de les Garrigues, Marçà,
La Bisbal del Penedès, Premià de Dalt, Arenys de Munt i Bolvir.
ERC i la CUP de Santa Coloma de Farners portaran al ple municipal de
dilluns una moció per instar el Parlament de Catalunya a declarar
unilateralment la independència.
Carrotes
subversives
El Teatre de Bescanó, a la comarca del
Gironès, ven pastanagues com a protesta i, amb cadascuna, regala una entrada
per a una obra, evitant el 21% d'IVA
16/09/12 02:00 - BESCANÓ - DANI
CHICANO
Imatge promocional de‘Les suïcides', amb les actrius Meri Yanes i Elena
Martinell. Foto: I. DE BATLLE / G. YANES.
A les propietats ja conegudes de la carrota –també anomenada bastanaga,
safanòria o pastanaga–, rica en carotens i antioxidants, ara hi haurem d'afegir
el seu caràcter subversiu. Això ve a tomb perquè El Teatre, de Bescanó, que ja
va ser pioner en la posada a la venda d'entrades per a la propera temporada
abans de l'entrada en vigor de l'abusiu augment de l'IVA (del 8% al 21%) per a
les entrades a teatres, cinemes i concerts, se n'ha empescat una altra per
protestar, de manera simbòlica, contra la mesura ideada pel ministre de Cultura
espanyol del PP, José Ignacio Wert, que fereix de mort un sector ja molt tocat.
El director del teatre, Quim Marcé, va anunciar dimecres que havien arribat a
un acord amb la nova companyia gironina Poca Cosa (Meri Yanes i Elena
Martinell) per, en comptes de vendre les entrades de l'estrena del seu primer
espectacle, Les suïcides (11 de novembre, 21 h), gravades amb
un 21% d'IVA, vendre pastanagues, gravades, en tractar-se d'una verdura o
hortalissa, amb un 4% d'IVA, i amb cada una regalar una entrada per a l'espectacle.
Així, doncs, al lloc web d'El Teatre de Bescanó, d'aquest espectacle es venen
pastanagues anticipades (13 euros) i pastanagues a taquilla (15 euros), a les
quals va associada una entrada a la sala. Si l'adquisició de la pastanaga es fa
en línia, el comprador rep al seu correu electrònic una entrada que haurà
d'imprimir per presentar-la a l'entrada del teatre aquell dia.
Marcé, que té el suport de l'alcalde de Bescanó, Xavier Soy –reconeix
que en aquest cas parteix amb avantatge sobre un privat que volgués fer el
mateix–, explica que tot està fet amb la màxima escrupolositat, per tal de no
tenir problemes de cap mena, especialment pel que fa a Hisenda. Marcé explica
que han demanat permís per instal·lar una parada de venda de pastanagues aquell
dia a l'exterior del teatre i que han contactat amb un botiguer del poble, amb
títol de manipulador d'aliments, a qui han comprat 340 pastanagues –la
capacitat de la sala– per tal que entregui les carrotes als seus compradors. El
públic podrà recollir la nutritiva arrel després de la funció, amb l'entrada,
per no haver-la de traginar tota la vetllada.
La repercussió mediàtica de l'anunci no s'ha fet esperar. Les xarxes
socials, sobretot dijous, n'anaven plenes. A Twitter la majoria de comentaris
eren elogiosos, entusiastes o de sorpresa, i Marcé es va fer un fart d'atendre
mitjans d'arreu del nostre país i d'Espanya. En tot cas, Bescanó, el seu teatre
i Poca Cosa s'han assegurat una campanya de promoció en què, si l'haguessin de
pagar, es deixarien un dineral. El desplegament mediàtic aquell dia, davant El
Teatre, també pot ser digne de veure.
L'Aplec per la
Independència torna a citar-se a Arenys de Munt
El municipi celebra el tercer aniversari de la primera consulta, dos
dies després de la declaració institucional d'independènc
Arenys de Munt commemora avui el tercer aniversari de la primera
consulta sobre la independència que es va fer al país amb el III Aplec per la Independència, que arriba dos
dies després que el ple de l'Ajuntament va declarar el
municipi territori català lliure i sobirà en una declaració institucional en
què tornava a dreçar un full de ruta cap a la independència. L'Aplec inclou activitats,
xerrades, actuacions musicals i el desplegament d'una gran senyera.
Els actes tenen lloc al parc de can Jalpí, davant el monument a la independència que es va
inaugurar fa dos anys en el primer Aplec i que recorda, per a la posteritrat,
la consulta sobre la independència que va obrir el camí a totes les que es
feren després.
Els actes comencen a les onze del matí amb una rebuda en la qual
participen Jaume Rossell, president de l'Ateneu Independentista; Carme
Forcadell, presidenta de l'ANC; Santiago Espot, president de Catalunya Acció; i
Germà Capdevila, periodista. A més, Montserrat Carulla ofereix un recital. Tot
seguit, a partir de migdia, hi ha programades tres xerrades amb representants
del Cercle Català de Negocis, l'ANC, Reagrupament, Solidaritat, la CUP, CDC i
ERC.
A la tarda, hi ha previst un concert del grup Relk, es farà un homenatge
a la Plataforma per la Llengua i la CAL i hi haurà les intervencions de Josep
Rull (CDC), el poeta Joan Carles Gonzàlez i l'escriptor Víctor Alexandre. I a
quarts de set, el batlle Josep Manel Ximenis serà l'encarregat de cloure
l'Aplec.
Els millors
Instagrams de la Diada
Us oferim un recull de les imatges de la Diada pujades a la xarxa social
Molts dels participants en la manifestació independentista d'enguany o
en altres actes de la Diada han immortalitzat aquests moments a través de la
càmera del mòbil. Les xarxes socials s'han omplert aquests dies de fotografies
que plasmen l'anhel independentista, com les que hem recollit d'Instagram i us
oferim en aquesta selecció:
L'endemà del
dissabte
Centenars.
Durant els 28 anys que he viscut aquí, no ha passat ni una sola setmana
que la llengua, la cultura, la suposada avarícia, les aspiracions esportives o
senzillament la població en general de Catalunya no hagin estat criticades fins
a uns extrems obsessius de l'Espanya monolingüe estant, fos per grups d'extrema
dreta, per diaris suposadament seriosos, per polítics (d'ambdós colors) o bé
per individus malinformats que, sense pensar-s'ho dues vegades, xalaven tot
enviant piulades xopes de fòbia.
Milers.
Al llarg de 28 anys, he sentit desenes d'històries personals de catalans
a qui els ha tocat el rebre mentre viatjaven per l'Espanya monolingüe: insults,
imprecacions, amenaces... El resultat, potser, del fet que el sistema escolar,
la classe política i els mitjans de comunicació unionistes –tot negant-se a
donar informació fiable sobre Catalunya d'una banda, i donant-ne de ben falsa,
de l'altra– hagin convençut sectors de la població espanyola que els catalans
(tot i aportar més a les arques de l'Estat que la UE) són una colla de xenòfobs
egoistes que no volen sinó enfonsar Espanya en la pobresa mentre gaudeixen en
exclusiva del propi lucre (discurs recollit amb indolència per la majoria de
corresponsals estrangers que viuen a Madrid).
Milions.
I durant 28 anys he vist com els catalans –en general– no han reaccionat
gaire o gens a tanta pressió, tanta ignorància i tanta mala fe barrejada amb
encara més mala bava. Durant 28 anys he vist, tan corprès com esbalaït, com els
catalans han fet l'orni o bé han aguantat els cops amb un estoïcisme que hauria
desconcertat Jesucrist en persona. Fins dimarts passat, quan vaig poder ser
testimoni de la resposta potser tardana però sí definitiva dels catalans en una
manifestació pacífica, multiètnica i multilingüe de dos milions de persones al
centre de Barcelona. Per fi, la indignació acumulada s'havia convertit en una
demanda irrenunciable per la dignitat que només pot conferir, ateses les
circumstàncies peculiars de l'Estat espanyol, un estat propi. El dimarts passat,
els catalans, vinguéssim d'on vinguéssim, vam posar totes les cartes sobre la
taula, sense amagar cap comodí. A la via Laietana, una pancarta en castellà
deia: “Vuestro odio = nuestro adiós”. Això mateix. S'ha acabat. Game
over.
Una enquesta de Telecinco troba un 51%
de catalans per la independència i només un 18,6% en contra
És un sondeig realitzat per l'empresa Gesop per al programa 'El gran
debate', de Jordi González
La manifestació de la Diada PERE VIRGILI
Un 50,9% dels catalans votarien a favor de la independència i només un
18,6% triarien la papereta del 'no'. Ho diu una nova enquesta, i no és feta pel
Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat ni encarregada per cap
entitat sobiranista, ni per cap diari editat a Barcelona: es tracta d'un
sondeig de Gesop encarregat per Telecinco, concretament pel programa 'El gran
debate', de Jordi González.
Es tracta d'unes dades encara més favorables a la independència que les
del'última enquesta del CEO,
que també donava un 51% de vots al 'sí', però un 21% al 'no', que segons el
sondeig de Telecinco ara ha caigut fins al 18,6%.
El programa acaba d'anunciar els resultats en el programa d'aquest
dissabte a la nit, dedicat a examinar la realitat política de Catalunya després
de la Diada.
Una de les parts del programa serà una tertúlia entre periodistes: hi
participen el director de l'ARA, Carles Capdevila, el director adjunt de 'La
Vanguardia', Enric Juliana, el director de 'La Razón', Paco Marhuenda, i el
director de l''Abc', Bieito Rubio.
Mas incorporará
el "Estado propio" en su programa electoral
Los partidos catalanes ponen en marcha
la maquinaria para afrontar las elecciones anticipadas | Elecciones
plesbicitarias: Por primera vez el resultado reflejará la voluntad soberanista
de los catalanes | Presidentes de la Moncloa: Mas espera de Rajoy no
un acuerdo pero sí un compromiso para resolver el déficit fiscal
Convergència i Unió asumirá por primera vez en su historia la
creación de un Estado propio para Catalunya como
objetivo político de la federación y lo incorporará al programa con el que
piensa concurrir a las próximas elecciones al Parlament de Catalunya. Artur
Mas está decidido a elevar el horizonte político de la formación que
lidera en línea con la ambición soberanista expresada en los congresos de
Convergència y de Unió Democrática. Esta decisión supone un salto cualitativo
en el proyecto político que fundó Jordi Pujol y tratándose de
la principal fuerza política de Catalunya convertirá los próximos comicios en
un plebiscito sobre la voluntad de los catalanes de fijar su propio destino
como país.
La pretensión de Artur Mas coincide en parte con los planteamientos expresados
por los dirigentes de la Assemblea Nacional Catalana, la entidad organizadora
de la multitudinaria manifestación de la Diada. La presidenta de la entidad,
Carme Forcadell, dejó claro el viernes tras reunirse con el president la
pretensión de la ANC en el sentido de que para atender la voz de la calle los
próximos comicios debían tener carácter plebiscitario, de manera que surja de
las urnas un pronunciamiento inequívoco y si los partidos que asuman el
objetivo de la independencia obtienen la mayoría, el Parlament podría
plantearse una declaración o convocar un referéndum en los siguientes cuatro
años.
De hecho, a falta de un referéndum de autodeterminación, que difícilmente sería
autorizado por el Gobierno español que es a quien legalmente le corresponde, el
resultado de unas elecciones plebiscitarias en torno a la soberanía de
Catalunya constituiría la primera expresión democrática cargada de legitimidad
sobre la voluntad de los catalanes.
Fuentes del entorno del president Mas consultadas por La Vanguardia precisan
que el programa electoral de CiU planteará el objetivo del "Estado propio",
pero no incluirá en ningún caso el concepto ni la palabra
"independencia". Es una obsesión del president de la Generalitat
diferenciar ambas ideas para evitar que se interprete la voluntad catalanista
como una deriva aislacionista, "cuando toda Europa y Catalunya más que
nadie aspira a la máxima integración europea". El objetivo político de CiU
es "el derecho a decidir" y su opción política ideal de futuro es lo
que podría denominarse unos "Estados Unidos de Europa del que Catalunya
pudiera ser miembro de pleno derecho". El propio president Mas ha
comentado en más de una ocasión que prefiere ser como Massachusetts dentro de
Estados Unidos que Dinamarca en una Europa que no sea capaz de integrarse,
porque, a su juicio, en el éxito del proyecto europeísta nos la jugamos
todos".
En CiU no hacen ninguna mella las amenazas sobre la expulsión de la Unión
Europea de una eventual Catalunya soberana puesto que no está previsto en el
Tratado y si el proceso se desarrolla con todas las garantías democráticas
sería impensable dejar fuera "al primer país de la Península Ibérica que
formó parte del imperio carolingio".
La incorporación del "Estado propio" en el programa electoral de CiU
se fijará como un horizonte fruto de un proceso gradual en el que Catalunya
vaya adquiriendo progresivamente lo que Mas ha denominado "estructuras de
Estado" y la primera de ellas es la hacienda propia. O sea nada que pueda
parecer que el Gobierno catalán "se sube al monte". Probablemente un
acuerdo entre la Generalitat y el Gobierno español sobre el concierto económico
para Catalunya supondría un salto cualitativo en el autogobierno catalán que
por sus efectos reconciliatorios prolongaría en el tiempo la denominada
Transición Nacional Catalana (TNC).
La agenda política catalana y también la española está pendiente de la reunión
de Artur Mas con Mariano Rajoy el próximo jueves en la Moncloa. Mas presentará
al presidente del Gobierno español la propuesta de pacto fiscal aprobada por el
Parlament que el president no está autorizado a renegociar ni rebajar.
Aunque nadie recuerda a Mariano Rajoy responder que sí o que no de manera
inequívoca a ninguna cuestión que se le ha planteado desde que accedió al
Gobierno, las declaraciones adelantadas por los miembros del Gobierno y del PP
a la iniciativa catalana más bien cierran las escasas expectativas ya no de
acuerdo, sino de diálogo. Consta que formará parte de la conversación la
situación financiera de España, pendiente del rescate, y de Catalunya,
formalmente rescatada. Fuentes de la presidència de la Generalitat aseguran que
"el president es consciente de la situación, pero espera que Rajoy también
lo sea". Mas no espera regresar a Barcelona el jueves con el concierto
económico bajo el brazo, pero sí aspira a que el presidente español
"efectúe un compromiso serio y con garantías de resolver un asunto de
Estado tan importante como el déficit fiscal catalán que amenaza la relación
entre Catalunya y España".
Con o sin compromiso de Rajoy, Mas tomará decisiones inmediatas, entre ellas
empezar a construir la hacienda propia catalana y si no hay compromiso se verá
abocado a convocar elecciones mucho antes de lo que el había planificado. Lo
que se preveía para otoño de 2013, ahora se calcula para la primavera a falta
de saber qué ocurrirá el jueves. Hay que tener en cuenta que el Govern no va a
poder aprobar el presupuesto para el año próximo y todo lo que no sea debate
soberanista serán problemas del Govern por recortar gastos. Incluso a Mariano
Rajoy le podría convenir un debate catalán que vuelva a pivotar sobre la unidad
de España. Es un asunto en el que el PP se sentirá más cómodo que con los
recortes y el rescate y le favorecería de cara a las elecciones vascas y
gallegas del mes que viene.
Por si las moscas, los partidos catalanes están poniendo en marcha ya la
maquinaria electoral y en alguno el navajeo para figurar en las listas no ha
hecho más que empezar.
La temptació de Mas
Jordi Graupera
No em van agradar ni el discurs del president Mas l’endemà de la
manifestació, ni el de dijous a Madrid. Ho dic així, en primera persona, perquè
tant els líders parlamentaris dels partits d’obediència catalana com els
mitjans de comunicació de Barcelona, i fins i tot l’ANC, han aplaudit els dos
discursos.
El president Mas s’ha guanyat el dret a negociar el pacte fiscal amb
Rajoy, i el dret a provar de construir una hisenda pròpia unilateralment: és el
seu programa electoral. I, en aquest sentit, i només en aquest sentit, els dos
discursos són coherents i legítims. De fet, mentre escric això tinc sobre la
taula un article publicat a La Vanguardia del 10 de desembre de 1998, signat pel conseller d’Economia,
Artur Mas, titulat “El pacte fiscal que volem”, en el qual hi diu literalment:
“la nostra proposta contempla que la Generalitat recapti tots els impostos de
l'arc fiscal a través d'una hisenda pròpia”. No enganya, fa 14 anys que defensa
les mateixes solucions per a idèntics problemes.
No em van agradar perquè responen a una estratègia equivocada. Si el
govern volgués començar a construir un Estat estaria fent coses que no està
fent. Per exemple en política exterior. Les cròniques dels diaris
internacionals presenten el plet català com una qüestió exclusivament fiscal.
No ho fan per malícia, ho fan perquè és el relat que senten quan pregunten al
govern. The Guardi
an és el més explícit: “Els catalans estan preparats per la
independència –ho estan els seus líders?”. Aquesta narrativa és també la que el
president ha explicat als líders estrangers. Catalunya, al món, és la Padània:
un problema econòmic.
No seré jo qui negui la dimensió econòmica del plet, però no crec que a
ningú se li escapi que la sagnia fiscal és només el símptoma, no la malaltia.
Aturar-la retarda la mort, però no l'evita. El conflicte de fons són les
garanties polítiques. El pacte sobre el que descansa la convivència a Espanya
és contrari al pacte sobre el que descansa la convivència a Catalunya. Dir que
per tenir un Estat cal tenir primer “estructures d’Estat” com la hisenda
pròpia, tal com va dir el president, és fals. I és el principi que ens ha dut
al cul de sac actual. A l’inrevés: per tenir estructures d’Estat primer cal
tenir un Estat.
Aquest és el principal retret que li faig al president: fer-se amb la
retòrica de la manifestació per defensar el seu programa previ. Entenc que
presentar-se per defensar la hisenda pròpia i fer la independència per darrere
no va amb el seu caràcter, per això, si la manifestació hagués significat un
canvi de paradigma, el president hauria d’haver convocat eleccions amb un
programa nou. Els seus discursos i la claca general indiquen que, quan la
negociació fracassi, la temptació convergent serà insistir en la hisenda
pròpia, aquest cop potser amb un referèndum entre mig. Ho anomenaran
“estructures d’Estat” i tornarem a començar. La llibertat no depèn de guanyar
un referèndum d’independència, depèn de fer-lo.
PSC i agenda
nacional
Aquí, com a tot arreu, la gent de fora vol convertir-se en gent de
dintre
El nou portaveu del PSC declara que, per al seu partit, “l'agenda
nacional no és prioritària”. Què hauria passat si el socialista francès F.
Hollande hagués dit, exactament, el mateix. O el socialista espanyol A. Pérez
Rubalcaba? Ja hagués hagut de rectificar a l'instant, perquè els seus connacionals
li n'haurien demanat explicacions: si el nacional no és prioritari, què hi fa
governant la nació o esperant-ho? Una barbaritat així és impensable en
qualsevol partit que tingui la més remota esperança d'ocupar un mínim espai de
normalitat al seu país. Si l'agenda nacional no és prioritària, quina ho és? La
internacional? La del país veí?
La deriva anacional del PSC, atrinxerat rere un federalisme tan
impossible com ingenu, és alarmant i negativa per a tota la societat catalana.
Com pot ser, en un partit que ha estat tan important, aquesta incomoditat amb
tot allò que sigui nacional català o en tingui l'aparença? Sembla com si el PSC
no fos d'aquest món. La seva desubicació del moment actual del país i la
incomprensió absoluta d'allò que hi passa són increïbles i està malmetent amb
rapidesa la inversió nacional aconseguida els set anys de govern a la
Generalitat, mentre es neguen a reconèixer la realitat i es troben del tot
desbordats pels esdeveniments. Un partit d'esquerres no pot distingir entre
agenda nacional i social. Tot el que passa a l'interior de la nació és
nacional, perquè un país és la gent, una nació són les persones que la fan.
L'espoli fiscal reiterat, que castiga els sectors populars, les classes
mitjanes i l'economia dinàmica, exportadora i innovadora, és alhora agenda
social i nacional. I ho són els peatges, les retallades en la despesa pública i
la manca d'inversió estatal, l'absència de corredor ferroviari mediterrani, la
no connexió amb Europa, les dificultats constants per impedir un ús normal i
tranquil del català en el seu àmbit territorial, etc.
El PSC, com durant el franquisme havia fet el PSUC, admirablement, va
voler prioritzar la unitat civil del poble de Catalunya, per damunt de les
diferències d'origen, i per això va fer el Pacte d'Abril entre el PSC-C, el
PSC-R i la Federació Catalana del PSOE. Però, tres dècades després, ha comès un
error gravíssim: donar als que un dia van ser immigrants la condició
d'immigrants permanents, mantenint-los congelats en aquest estatuts irreversible,
tot condemnant-los a ser sempre immigrants a Catalunya, a recordar-los en tot
moment d'on van venir. Aquesta errònia sobreprotecció ha estat nefasta. Perquè
ningú no vol sentir-se ciutadà de segona categoria enlloc. Aquí, com a tot
arreu, la gent de fora vol convertir-se, com més aviat millor, en gent de
dintre. Els que un dia van arribar andalusos, murcians, extremenys, aragonesos
o gallecs, sense deixar de ser-ne, volen també ser catalans i catalanes. I
rebutgen que els seus fills i néts siguin vistos com a immigrants, perquè no
han emigrat d'enlloc. Han nascut aquí i són, doncs, catalans del tot, de cap a
peus. No és estrany que, per demostrar-ho, molts hagin acabat votant CiU com a
gest d'afirmació catalana... i guanyadora!
El camí erràtic del PSC i la seva pèrdua creixent de centralitat i
transversalitat deixa un buit enorme en el sistema català de partits, ja que
delata l'absència d'una opció nacional a l'esquerra, un referent seriós,
progressista i reformista, de centreesquerra europeu, amb voluntat de majories,
vocació de govern i sentit d'alternança democràtica. Si Josep Rovira, Rafael
Campalans, Serra i Moret o Josep Pallach aixequessin el cap, tindrien una
tristesa immensa en comprovar com, a l'hora de la veritat, el PSC, al costat
del PP i Ciutadans, té com a objectiu impedir la “divisió d'Espanya” i
mantenir-ne, doncs, “la unitat”. Des de quan aquesta és la raó de ser d'un
partit d'esquerres? Estic segur que l'Ernest, l'Àngel, el Toni, la Marina o la
Montse, i tants socialistes de tota la vida, dins el cor ja han triat i han
optat pels seus: el poble de Catalunya.
La CUP reobre el debat electoral arran
de l'impacte de l'11S i el discurs de Mas
L'opció de presentar llistes al
Parlament de Catalunya avança posicions
Capçalera de la manifestació de l'esquerra independentista de la Diada
de 2012 a Barcelona. Foto: Oriol Clavera.
L'impacte de la gran Marxa de l'11S està afectant d'una manera o altra totes
les organitzacions polítiques de casa nostra. Dins la Candidatura d'Unitat
Popular (CUP), aquest terratrèmol nacional ha servit per reobrir amb una certa
urgència el debat sobre la decisió de concórrer o no a les eleccions al
Parlament de Catalunya.
L'absència de l'esquerra independentista en l'anterior convocatòria va ser el
resultat d'un debat democràtic intern que, finalment, va inclinar-se en aquesta
direcció, bé que els partidaris de presentar-se van obtenir un suport gens
menyspreable. Si se segueix el calendari previst, el tema hauria de tornar a
anar a la propera assemblea nacional de la formació, que s'ha de celebrar el
primer trimestre de 2013. Aquest va ser l'acord adoptat el passat 11 de
març a l'assemblea nacional de Reus, després d'un
llarg procés de debat.
Tanmateix, la inesperada acceleració del procés polític a Catalunya ha fet que
ja s'aixequin veus que avisen que aquest corrent independentista no pot
estar-ne absent i deixar-ne el control absolut a Artur Mas i Convergència i
Unió. A les comarques gironines, la postura favorable a anar a les eleccions
sembla ser àmpliament majoritària, i en els darrers temps s'està obrint pas en
d'altres territoris, com el Penedès, que anteriorment s'hi havien oposat amb
rotunditat.
La urgència de debatre la qüestió creixeria encara més si el president Mas
convoqués unes eleccions anticipades que no donessin prou temps a la CUP per
debatre i decidir la qüestió. És per això que es van detectant moviments i
preses de posició en aquests dies per fer via i plantejar, si els estatuts ho
contemplen, una assemblea nacional abans del 2013.
Una opinió favorable a les eleccions ha estat avui mateix la del tinent
d'alcalde de Viladamat (Alt Empordà), Robert Sabater, que en un article
publicat a Llibertat.cat titula "Ara és el nostre moment" afirma:
"Ara que hi ha una majoria social a favor de la independència (encara que
només sigui en una part del país), no podem deixar que es faci ni un sol pas
sense ser-hi. No ens podem permetre quedar-ne fora i deixar d’incidir amb el
nostre discurs a enlloc (ni assemblees, ni associacions, ni entitats, ni tampoc
institucions)".
Una altra anàlisi en la mateixa direcció és la que publica avui Lluc Salellas
(amb el pseudònim d'Ernest Estany), del Casal Independentista El Forn, de
Girona, al seu bloc sota el títol "La meva última ressaca (de
lluita)", en què reclama que les organitzacions politiques i
sectorials -si es va a les eleccions- prioritzin la CUP: "I això passa
també perquè la militància d’organitzacions com Endavant o l’MDT, si més no al
Principat, prioritzin el que decideixi la Candidatura d’Unitat Popular on tots
hi poden ser, a la seva tàctica interna que fa que estiguem permanentment fent
equilibris estrambòtics". Salellas creu que, a data d'avui, Artur Mas
obtindria una "majoria absoluta claríssima" i reclama la necessitat
de construir una alternativa, en la línia del que proposava un recent article
de Roger Palà a Nació Digital, al qual es refereix directament.
L'endemà de la Marxa 11S, la CUP va felicitar l'ANC per l'èxit de la
convocatòria i va constatar la normalització de l'independentisme dins la
societat catalana. Sense fer cap esment a qüestions electorals, la nota de premsa cridava
a avançar cap a la formació d'una assemblea de regidors dels Països Catalans.
Els ciutadans donen una amplia majoria
als partits que van anar a la manifestació del #11s2012
El #11s2012 ha despertat moltes
consciencies entre la ciutadania, entre els mitjans i entre els diferents
governs del món, però Espanya segueix entestada de dir que no ha passat
res, o que la majoria de gent s’ha quedat a casa. L’enquesta de Tele5 confirma
la voluntat d’una majoria de ciutadans de Catalunya d’apostar per partits que
vulguin anar molt més enllà, un cop vist que Espanya no mou cap fitxa, sinó
tot el contrari, i que juga contra Catalunya. La prova evident és el resultat
de l’enquesta de Tele5, on el PSC (23-25), PP (15-16) i C’s (3) fan el resultat
més baix de la democràcia, amb 40 i escaig de diputats, mentre CiU
(58-60), ERC (17-19) ICV/EUiA(12-13) i SI (3-5)” amb més de 90 diputats
tindrien una majoria clara per la independència
Tres de cada quatre catalans volen un referèndum d’independència
La mateixa enquesta confirma que una immensa majoria dels catalans volen la
celebració d’un referèndum, la xifra és un 75% dels enquestats, una xifra
molt elevada que demostra la capacitat democràtica dels catalans.
La independència guanya, un 64% dels votants pel sí, un 23% pel no i un 12%
en blanc
Els resultats són homologables per ser validats per la comunitat internacional,
expressant una voluntat majoritària i democràtica que no pot tenir contestació.
El resultat confirma el que altres enquestes ja van dir i marca clarament un
camí. Tot és molt senzill, que no sigui que tanta senzillesa espanti alguns
líders polítics.
PSC, PP i C’s en plena decadència
Els tres partits segueixen en plena descol·locació i cauen en les enquestes, la
ciutadania no entenc la seva manca de claredat, i sobretot el fet de donar
l’esquena a la realitat.
Avui Euskal Herria, Quebec, Flandès i
fins i tot Escòcia miren amb satisfacció l’esclat del poble de Catalunya que
empenya als polítics pel camí de la independència
El #11s2012 ha posat Catalunya en el
centre del mapa, en el centre d’Europa, estem segurament davant la més gran
oportunitat d’esser independents. Des d’Escòcia, Flandès i fins i tot des
d’Euskal Herria es mira amb simpatia i sana enveja l’esclat del moviment
independentista, l’esquerra abertzale entén que el #11s2012 farà esclatar amb
més força que mai la força independentista i obliga al PNB a moure fitxa i a
dir clarament si vol anar cap a l’estat propi o a seguir fent pactes amb
Espanya. Qui ho havia de dir que Catalunya lideraria la cursa dels països que
aspiren a ser un nou Estat d’Europa?
Ni el Quebec, ni Escòcia, ni Euskal Herria han pogut mobilitzar tanta
gent com el #11s2012
La premsa internacional ha posat Catalunya al capdavant de les reivindicacions
independentistes, si Catalunya segueix endavant acabarà liderant un veritable
“lobby” de països que aspiren a ser nou estat a Europa.
La manifestació de la Diada segueix portant cua als diaris del Regne Unit.
Mentre el 'Financial Times' ha dedicat aquest dijous l'editorial a Catalunya,
'The Guardian' publica en la seva versió digital un extens article titulat
"Els catalans estan preparats per a la independència, però ho estan els
seus líders?". El text fa un repàs a la història del nacionalisme català
des de finals del segle XIX i destaca el "model inclusiu d'identitat
regional" impulsada per Jordi Pujol. Seguidament, exposa els perquès de la
creixent tendència independentista, entre les quals assenyala el dèficit fiscal
i el fet que Madrid ha invertit menys a Catalunya que a altres parts de
l'Estat.
'The Guardian', durant
la Diada va fer una crida via twitter per recollir opinions de catalans sobre
la manifestació, considera que "la gran manifestació de Barcelona
d'aquesta setmana mostra que la coalició conservadora (CiU) va per darrere de
la disposició del poble". "Tot i que alguns polítics intenten
reivindicar el contrari", la manifestació va ser "una crida per la
independència de Catalunya", assenyala l'article signat pel periodista
Luke Stobart, que està convençut que "l'explicació òbvia per l'elevada
participació és el devastador impacte de la crisi econòmica espanyola".
El rotatiu britànic comença el seu repàs del nacionalisme català amb el 1898,
amb la pèrdua de Cuba i les Filipines per part de l'estat espanyol i subratlla,
entre altres esdeveniments, l'anunci de la república catalana per part de Lluís
Companys el 1931, així com la prohibició del català durant els 40 anys del
franquisme i la posterior recuperació de la democràcia.
Stobart subratlla que fins ara CiU no havia fet "passos seriosos cap a la
independència" i diu que aquest canvi respon a diverses raons. La primera,
que tant els governs del PP com del PSOE a Madrid "s'han oposat a
qualsevol devolució de poders" a Catalunya. La segona, la "creixent
agitació" provocada per la relació fiscal amb Madrid, sumat al fet que
Madrid no ha invertit tan a Catalunya com en altres regions. La tensió s'ha
agreujat, considera el periodista, amb el fet que Catalunya hagi hagut de
recórrer al Fons de Liquiditat
Segona
Renaixença
Amb el pas endavant de Mas, el
nacionalisme deixa d'estar dividit entre el cor i el cervell
Alguns hem assegurat aquests dies que s'ha acabat el pujolisme. El
pujolisme, que no Pujol, que ha estat capaç de reinventar-se més enllà de la
biografia. Però si el pujolisme fou sinònim de peix al cove, i de l'art de
l'ambigüitat com a llenguatge polític, és evident que l'espai central del
catalanisme ha canviat de gramàtica i de paradigma. I ho ha fet alhora que ho feia
una part substancial de la ciutadania. La foto del 77, amb el famós
"llibertat, amnistia, estatut d'autonomia", ha donat pas a un 2012 en
què ja no es vol regenerar Espanya, sinó dir-li adéu. De l'autonomisme a la
ruptura hi va el camí d'unes dècades de frustració catalana en les quals la
democràcia ha estat, desgraciadament, l'ariet contra els drets catalans. El que
està passant, doncs, és l'evolució lògica d'un pensament transversal que ha
tingut sempre com a màxima fita la defensa de la sobirania catalana.
I en la mesura que aquesta defensa s'ha fet inviable dins l'Estat, la idea de
l'estat propi ha caigut com fruita madura. Res no serà igual a Catalunya
després d'aquesta Diada, com res no ho va ser després del 77, i en paral·lel,
res no serà igual dins de l'espai central del catalanisme, és a dir, dins de
Convergència.
CDC s'ha tornat independentista? Per bé que la pregunta pot formular-se de
manera simple, la resposta és tan subtil com ho és la transformació de
l'espectre social que representa. Sincerament no crec que el món convergent
s'hagi tornat independentista, perquè, com bé diuen els més furibunds
antinacionalistes, darrere d'un nacionalista gairebé sempre hi ha un
rupturista. Si més no, sentimentalment. No hauria volgut Estat propi Prat de la
Riba, forjador de l'estructura de poder més semblant a un Estat que mai havíem
tingut des del 1714?
Una altra cosa és que ni el moment, ni les possibilitats convertissin els
sentiments en acció política. I és per aquest motiu pel qual, des de Prat o Puig
i Cadafalch fins a Jordi Pujol, la majoria de l'independentisme sentimental va
quallar en autonomista pragmàtic, convençut de la inviabilitat de qualsevol
altre procés que no fos el regeneracionista. La diferència amb el moment actual
és que aquest convenciment s'ha esberlat, i ara, talment va dir Artur Mas a
Madrid, heretant la fusió entre Prat de la Riba i Macià, s'ha fet possible.
El sentiment, doncs, retorna a la praxi i la modifica. I el camí d'aquest
procés ideològic que sacseja tota la massa social nacionalista és de no retorn.
Per això són tan cabdals les paraules del president, tant en el discurs de la
Diada, com en els dies posteriors a Madrid i a Barcelona. Primer, perquè és el
compromís personal d'un home enfrontat a un destí grandiós però alhora difícil
i complex. I segon, perquè amb el pas endavant de Mas, el nacionalisme deixa
d'estar dividit entre cor i cervell. El cor sempre ho havia volgut. El cervell
diu que ara és possible.
La 'Catalunya
noruega' sí que fa por a Brussel·les
Vicent Partal
De fet estic segur que ara mateix li preocupa més a la Unió Europea que
Catalunya quede fora del que a Catalunya li hauria de preocupar quedar-ne
M’ho va dir un amic ben posicionat de Brussel·les: ‘la Unió no permetrà
que sigueu una altra Noruega’. Ofuscat, com ho ha estat durant segles i ho
seguirà estant sempre, l’espanyolisme ha començat a brandar l’espantall de que
una Catalunya independent seria expulsada de la Unió Europea sense tenir en
compte tres coses importants. En primer lloc què pensa Europa. En segon lloc
quina és la seua força, la d’Espanya vull dir. I en tercer lloc oblidant que hi
ha estats europeus que no formen part de la Unió. Tot això queda resumit en la
frase del meu amic.
Primer perquè Espanya es pensa que pot vetar o condemnar o impedir coses
com la independència de Catalunya, capacitat que clarament és fora del seu
abast avui en dia. És obvi que Espanya avui és un estat pària a Europa i Europa
no li va a consentir que, a més a més dels molts que ja ha creat, encara cree
nous problemes.
Després perquè el que pensa Europa clarament no és el que l’espanyolisme
pensa que pensarà. Ja n’he parlat abastament aquests dies i em remet només a
l’episodi ridícul del portaveu talòs de la Comissió Europea castigat i obligat
a penedir-se per dir de forma irreflexiva que Catalunya quedaria fora de la UE.
La Unió Europea no posarà ni un sol problema a la república catalana.
I no ho farà especialment ara perquè per a la Unió Europea una Catalunya
‘noruega’ és un perill enorme i aquest sí que els preocupa. De fet estic segur
que ara mateix li preocupa més a la Unió Europea que Catalunya quede fora de la
Unió del que a Catalunya li hauria de preocupar quedar-ne fora. I ho dic des de
la meua militància europeista, pública i notòria.
Europa viu un moment molt perillós. La Unió ha estat concebuda amb el
mandat d’incloure, no d’excloure. La Unió va ser creada per a unir el màxim
nombre d’estats i per això veu amb tanta por el que està passant. Que hi haja
països que abandonen la Unió o fins i tot l’euro és un fracàs per a la Unió
Europea. I és per això que no farà mai cap pas per a expulsar Grècia de la Unió
-els mesos van passant i no l’expulsa. Europa viu amb terror una seqüència de
mapes on el seu mapa siga menor en territori un dia al que ho va ser en el passat.
Així que de cap manera consentirà que se’n vaja Catalunya.
Oimés tenint en compte que no està de cap manera clar que Catalunya
visqués pitjor que ara si no formara part de la Unió Europea o de l’euro. A qui
tenen por a Brussel·les és a Noruega, ara mateix el país més ric per càpita i
més estable en termes d’econòmics d’Europa. I que no forma part ni de la Unió
Europea ni de l’euro, literalment perquè no vol.
Ara Noruega és una anècdota explicable. Però si Catalunya no formés part
de l’euro ni de la Unió i malgrat això anés econòmicament bé, que tots sabem
que aniria bé, la cosa ja no seria tant una anècdota com una impugnació severa
del model amb conseqüències continentals.
La pregunta a respondre és: A la vista de tot això per quin motiu hauria
d’arriscar-se la Unió a que Catalunya quedara fora?
Xavier Trias:
"Barcelona será la capital de una nación soberana"
11S: "Emergió un sentimiento que
ya existía: en España no nos quieren" | Incomprensión:
"Rajoy puede entender la situación, pero dudo que su entorno lo
haga" | Inquietud: "Lo que preocupa a los empresarios es si
en Madrid entienden lo que pasa aquí"
Tiempo de reflexión. Xavier Trias contempla Barcelona, con el Poble Sec
y Montjuïc al fondo, y con la imagen del Onze de Setembre viva en su
retina Àlex Garcia
Resulta inevitable no empezar la entrevista con el alcalde de
Barcelona hablando de este Onze de Setembre y de sus consecuencias. De
hecho, Xavier Trias, un político con una larga trayectoria de
pactismo y pragmatismo dentro de Convergència Democràtica, arranca con este
asunto la conversación con La Vanguardia. No duda en hablar de las
posibilidades que, según entiende, se le abrirían a Barcelona "como
capital de la catalanidad" en una Catalunya soberana. Sobre la mesa, un
tema de gestión más inmediata: la política de pactos tras el anuncio de la
abstención del PSC al Programa de Actuación Municipal (PAM).
¿Qué lectura hace de la manifestación del Onze de Setembre?
Como alcalde de Barcelona la viví con mucho orgullo. Fue una manifestación
festiva, familiar, una explosión total de ciudadanía, de civismo. Habrá un
antes y un después de esa manifestación, en la que emergió un sentimiento que
ya existía: que en España no nos quieren.
¿También usted lo cree así?
Sí. Hoy la relación entre Catalunya y España es muy difícil y exige que los
políticos, los de aquí y los de España, estemos a la altura. La gente no quiere
la dependencia que tenemos de España y exige que cambien las cosas. Habrá que
ver cómo responde el Estado a esta desafección. Rajoy puede entenderlo, pero
dudo que lo entienda su entorno.
¿Se acabó el pragmatismo?
Yo soy partidario de hacer siempre las cosas con la máxima educación y
llenándonos de razón.
¿Cuál ha de ser el papel del Ayuntamiento de Barcelona en el proceso
político que se abre?
Barcelona es la capital de Catalunya y de la catalanidad y hemos de ejercer esa
doble condición con plenitud, como capital de una nación soberana. Barcelona
hará este papel. Y estaremos al lado del Govern.
En una Catalunya independiente, ¿Barcelona ganaría o perdería?
Miren, si una cosa está clara es que la mala financiación de Catalunya
repercute directamente sobre los ciudadanos de Barcelona. ¿Ha
recibido llamadas de empresarios o inversores preocupados por la deriva
independentista del país y de su Gobierno?
Ni una. Muchos están preocupados, sí, pero no por lo que ha pasado en Catalunya
sino porque no tienen claro que Madrid haya entendido lo que ha pasado aquí.
¿Con este marco político general, los acuerdos con los populares en el
Ayuntamiento de Barcelona son ya inviables?
En Barcelona tenemos una situación también complicada, pero diferente.
Iniciamos el mandato con unas posiciones muy cerradas del PSC y de ICV y con la
colaboración, que agradezco, del PP. El PP pensaba equivocadamente que podría
entrar en el gobierno municipal, pero no es posible compartir gobierno con un
partido del que nos separan aspectos fundamentales.
¿Es posible un acuerdo de gobierno con el PSC?
Hasta hace poco la actitud del PSC era la de no querer colaborar. Con la
llegada de Jordi Martí, esa actitud, aunque no al principio, ha cambiado. El PP
tomó la decisión de no votar el Programa de Actuación Municipal (PAM) y por eso
abrimos conversaciones con el PSC. Su voto a favor del PAM hubiera abierto la
puerta a un voto también favorable a los presupuestos del 2013 y, por qué no, a
una entrada en el gobierno. La abstención lo hace más difícil, pero podemos
hablarlo. Dependerá del PSC.
Yo no me negaré.
¿La colaboración con el PSC descarta toda posibilidad de acuerdos con el PP?
Yo me niego a que las conversaciones sean exclusivas. Tomemos las decisiones
que tomemos, seguiré hablando con el PP, con ERC y, si ellos quieren, aunque lo
dudo, con Iniciativa. Con el PP hay cosas fundamentales que nos alejan, sobre
todo cuestiones nacionales, pero en algunos temas es más fácil ponerse de
acuerdo.
Alberto Fernández no aceptará ir como segundo plato...
Alberto Fernández, que es una persona que habla claro, me dijo desde el primer
día que hiciera lo que hiciera no me aprobaría el PAM. Pero, a pesar de ello,
el PP votó el presupuesto de este año.
Ya sabe lo que es gobernar un año en minoría. ¿Cree posible seguir así tres
años más?
No puedo evitar tener 14 concejales en vez de 21 como me gustaría, pero lo que
he de hacer es que la ciudad funcione para dar respuesta a las necesidades de
la gente. Gobernar un año en minoría no es que me haya desgastado demasiado.
Seguiré esforzándome para conseguir mayorías.
¿Y si CiU se queda sola, acaso no habrá una parálisis?
Para gestionar la ciudad sólo necesitamos aplicar nuestro programa. Y eso nos
obliga a negociar cada día.
¿Se hará, por ejemplo, la reforma del paseo de Gràcia?
Sí, porque las cosas que son de sentido común difícilmente pueden dejar de
hacerse y sería extraño no ponerse de acuerdo.
¿El Ayuntamiento seguirá haciendo las veces de Generalitat y financiando sus
obligaciones? ¿Hasta cuándo la Generalitat seguirá echando mano de la caja del
Ayuntamiento?
Ni han echado mano de la caja ni nos han sacado un solo euro. Lo cierto es que
la Generalitat tiene una situación económica muy injusta. El anterior Govern
hizo cosas muy equivocadas que han puesto a la Generalitat en una situación
dramática que, afortunadamente, yo no me encontré en el Ayuntamiento. Yo no
tengo la obligación de proveer becas comedor, pero si la Generalitat necesita
dos millones y no los tiene, los aporta el Ayuntamiento. No podemos dejar
tirada a nuestra gente, a miles de barceloneses.
A menudo se dice y usted así lo reconoce que el Ayuntamiento goza de una
salud financiera que para sí querrían el resto de administraciones. ¿Esa
solvencia financiera tiene un límite temporal? ¿Se han encendido ya algunas
señales de alerta?
No, porque desde un principio teníamos claro que no haremos déficit, que no
gastaremos ni un solo euro que no tengamos. De lo contrario, lo lamentaríamos
porque los ayuntamientos que generen déficit serán intervenidos, recibirán
órdenes, perderán toda autonomía. Y yo no estoy dispuesto a pasar por esto, a
pesar de que el Estado está disminuyendo algunas aportaciones, por ejemplo,
para las instituciones culturales o para el transporte público.
¿Habrá nuevas subidas de las tarifas del transporte?
Seguro. Pero, sobre todo, lo que tendrá que haber es más aportaciones nuestras,
de la Generalitat y, especialmente, del Estado. TMB tiene una deuda acumulada
de 500 millones que no podemos dejar a nuestros nietos. No podemos incrementar
el déficit porque hundiríamos a TMB.
¿La puesta en marcha de la red ortogonal de buses es un paliativo ante la
imposibilidad de invertir más en el metro?
No tiene nada que ver con el metro. Es evidente que cuanto más metro, mejor, y
que en este contexto de crisis la construcción de metro en Barcelona se
detendrá. Pero, con independencia de ello, la red de autobuses ha de mejorar
mucho. Como todas las innovaciones, costará que se acepte, obligará a cambiar
hábitos, pero a la larga será un éxito. Todo el sistema de movilidad cambiará
en los próximos años. Si ofrecemos un buen servicio de bus y metro, lograremos
que la gente utilice el transporte público sin necesidad de tomar medidas de
prohibición del coche.
¿Subirán los impuestos, precios y tasas municipales?
No. Las ordenanzas del 2013 variarán muy poco. Más bien lo que habrá serán
algunas ventajas y bonificaciones sociales. Este ayuntamiento primará las
partidas sociales antes que cualquier otra cosa. Mi obsesión no es construir un
edificio emblemático ni sacar adelante un gran plan urbanístico, sino crear
condiciones para que haya trabajo, hacer que la gente viva bien y garantizar la
convivencia.
¿No le parece que, aprovechando que el turismo es la única actividad
económica que resiste la crisis, Catalunya está poniendo demasiados huevos en
la misma cesta?
No es cierto. El turismo es muy importante. Representa el 15% del PIB de
Barcelona y, en una situación de crisis tan grave como esta, ha crecido este
año un 11%. Pero no es verdad que estemos poniendo todos los huevos en la cesta
del turismo. En el puerto, por ejemplo, hay una serie de inversiones
extraordinarias. También es muy importante que los chinos quieran montar en
Barcelona un centro de certificación de productos. El turismo no es nuestra
única apuesta. También lo son, por ejemplo, la cultura o lo que se genera
alrededor del gasto sanitario.
¿El barcelonés recuperará el gusto de pasear por la Rambla?
No quiero engañar a nadie: la Rambla es y seguirá siendo un atractivo muy
grande para los turistas. Lo que tenemos que hacer es seguir poniendo orden,
como hemos hecho con las estatuas humanas o combatiendo la venta de latas. Y
los comerciantes y restauradores nos han de ayudar a hacer la Rambla más amable
al ciudadano. Por ejemplo, no puede ser que para sentarte en una terraza tengas
que hacer una consumición mínima de 9 euros.
¿Mantendrá la candidatura de Barcelona a los Juegos Olímpicos de invierno de
2022?
Sí. En el 2013 veremos si el Comité Olímpico Español apoya la candidatura. Lo
más lógico es que diga que sí. En cualquier caso, nuestra propuesta será tan
inteligente como austera.
¿Hay margen para que Barcelona mejore su sistema de financiación?
Recibimos el mismo trato que las administraciones que no han hecho antes los
deberes. Nos tratan como si fuéramos una administración deficitaria. Es un
gravísimo error que castiguen la buena gestión. Por ejemplo, se nos jubilan 183
guardias urbanos y sólo nos dejan cubrir 18 plazas. Es una situación absurda
que ha de cambiar. Ya le he dicho al señor Montoro que esto es inadmisible.
Espero que en los presupuestos del 2013 se corrija. La colaboración entre
Mossos y Guardia Urbana ha sido uno de los éxitos más importantes, pero para
intensificar la presencia de guardias urbanos en la calle necesitamos efectivos
porque la prevención va muy ligada a la presencia física de policía en la
calle.
La marca
Barcelona suma
Xifres i estudis confirmen la
notorietat mundial de la capital catalana com a segell turístic
Els experts creuen que donarà valor al
complex d'oci de Tarragona
“Un projecte tan potent ha de tenir darrere una ciutat coneguda”
A finals d'any es presentarà el pla de
màrqueting turístic
A priori sembla un contrasentit que un complex turístic situat al costat
de Port Aventura, a Tarragona, sigui batejat com a Barcelona World. La
denominació sona especialment malament als mateixos tarragonins, que ho viuen
com una agressió. El sentiment al carrer és de menyspreu. Per què Barcelona ha
de situar-se davant de Tarragona o de la Costa Daurada? Per què la capital
catalana s'ho menja tot? És veritat que actualment a Catalunya hi ha onze
marques turístiques reconegudes –Barcelona, Catalunya Central, Costa Brava,
Costa Daurada, Costa del Garraf, Costa de Barcelona-Maresme, Pirineus, Terres
de l'Ebre, Terres de Lleida, Val d'Aran i la mateixa marca de Catalunya–, però
és encara més cert que només una d'aquestes marques, i aquesta és
indiscutiblement Barcelona, té una incomparable notorietat des del punt de
vista internacional.
Les xifres de visitants –7,6 milions l'any passat– canten i els estudis
que s'han fet en aquest sentit –a finals del 2011 Esade va presentar-ne dos–
confirmen la preeminència de Barcelona sobre la resta de marques turístiques
del territori. Barcelona sempre suma i és bo que qualsevol altra marca ho
tingui en compte. “Realment a Catalunya no hi ha res que estigui al nivell de
Barcelona. És una marca que engloba molts atributs positius, com ara innovació,
disseny o qualitat de vida”, assegura el professor de màrqueting d'Esade Gerard
Costa, que entén que en el cas de Barcelona World no hi ha dubte perquè, a més,
ara per ara, “Tarragona no és una marca”.
El catedràtic en direcció de màrqueting Josep Francesc Valls recorda que
“Barcelona és una de les marques més importants d'Europa, que es va llançar
l'any 1992 i des de llavors creix fins i tot enmig de la crisi”. Des d'aquest
punt de vista, Valls considera que la marca Barcelona acabarà aportant un gran
valor al territori tarragoní que altrament no tindria, i es mostra convençut
que “no es fa cap mal, al contrari, donant la marca de la capital catalana a
les comarques meridionals, perquè és un paraigua de contingut i notorietat”.
L'aposta per la marca Barcelona és també compartida per l'investigador
de l'Escola de Turisme de la UAB Albert Vancells, que té clar que un projecte
de l'envergadura de Barcelona World “ha de fer servir necessàriament la marca
Barcelona, perquè encara que soni malament el pragmatisme s'ha d'imposar”.
Vancells subratlla que en les estadístiques la capital catalana “és darrere de
París i Londres, atrapant-les”, i adverteix que “desenvolupar marques així
costa molt” i, per tant, s'ha d'explotar al màxim. “Si fos una inversió petita
no passaria res, però un projecte amb tant potencial ha de tenir darrere una
ciutat coneguda”, remarca.
Mentre els territoris defensen la seva identitat i els experts opinen
sobre la idoneïtat d'unes marques sobre les altres, el govern continua
treballant en l'elaboració del pla estratègic del turisme 2011/2015. El pla
anterior, dissenyat pel govern tripartit, va caducar el 2010 i des del febrer
del 2011 es treballa en la reedició, així com en l'elaboració del primer pla de
màrqueting turístic, que serà el que haurà de redefinir el mapa de marques amb
l'objectiu, segons consta en l'acord de govern, de “potenciar la marca
Catalunya als mercats europeus i mundials”.
El Departament d'Empresa i Ocupació, que és l'encarregat de dissenyar el
pla, no ha volgut avançar cap aspecte sobre cap dels dos documents. La voluntat
del govern és tenir-los enllestits a finals d'aquest any. Tot indica, però, que
el nou pla de màrqueting servirà per redefinir el mapa de marques i que, així
com el pla anterior apostava per promocionar les tres marques menys conegudes
–Catalunya Central, Costa del Maresme i Costa del Garraf–, ara l'objectiu és la
simplificació. El professor Gerard Costa assegura que en aquests moments
“comunicar tantes marques fora del país és tècnicament inviable”. Ell es mostra
partidari d'apostar per una o com a màxim dues marques en l'àmbit europeu. Pel
que fa a la segona marca, té clar que actualment és la Costa Brava –amb 3,1
visitants estrangers l'any passat–, però no s'atreveix a afirmar que a mitjà
termini es pugui aconseguir una marca Catalunya realment forta com planteja el
pla estratègic. Vancells, en canvi, que comparteix la idea que “un excés de
marques no és bo”, assegura que per crear una marca Catalunya potent “s'han
d'invertir diners i tenir paciència durant 50 anys”.
L'Ajuntament de Barcelona va registrar al juliol la marca Barcelona per
“protegir-la”: ara qualsevol que la vulgui utilitzar ho ha de demanar al
consistori. Així, segons la tinenta d'alcalde d'Economia, Sònia Recasens, es
regula l'ús de la marca que la ciutat ofereix al país per “internacionalitzar
les empreses” com a “element competitiu”. Sempre, això sí, que es compleixin
uns requisits de prestigi i vinculació amb la ciutat o l'àrea metropolitana.
Sobre si el projecte de parcs temàtics de Tarragona pot dur el nom de
Barcelona, Recasens diu que caldrà estudiar-ho a partir del reglament, però
deixa clar que sempre que la capital pugui “ajudar la resta del país ho farà”.
LES XIFRES
7.633.852
turistes
van visitar Barcelona l'any passat.
3.153.628
estrangers
van escollir la Costa Brava.
Per crear una marca calen diners i paciència durant 50 anys
Albert Vancells
INVESTIGADOR DE L'ESCOLA DE TURISME DE LA UAB
Comunicar tantes marques fora del país és tècnicament inviable
Gerard Costa
PROFESSOR DE MÀRQUETING D'ESADE
Moció a Tarragona per canviar la
denominació
El malestar, especialment a la ciutat de Tarragona, pel nom de Barcelona
World, està a punt de fer el salt al debat polític. El PP de Tarragona ja ha
anunciat que presentarà una moció al pròxim ple municipal en què reclamaran a
la Generalitat que es replantegi el nom del projecte. Els populars consideren
un “menyspreu cap a la marca Tarragona i Costa Daurada” el fet que se l'hagi
batejat amb el nom d'una ciutat d'una altra demarcació.
Tot i que menys bel·ligerant que el PP tarragoní, l'alcalde de
Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros (PSC), s'ha situat els darrers dies en una
línia molt similar, reclamant també un canvi de nom.“No és una qüestió trivial,
els noms i les marques són una peça clau en l'àmbit turístic”, destacava
Ballesteros la setmana passada. Altres membres de l'equip de govern han
carregat durament contra la denominació Barcelona World, com és el cas del
tinent d'alcalde d'Urbanisme, Carles Castillo, que considera el gest
“impresentable”.
Curiosament, tant Salou com Vila-seca, els municipis on es construirà el
projecte, s'han mantingut al marge de la polèmica i se centren en les sinergies
positives que aporta la marca Barcelona.
Les empreses de
l'Estat baten rècords de deute
L'extensió de l'alta velocitat està sortint cara a l'Estat Foto: AFP.
El deute del conjunt d'empreses públiques de l'Estat va batre el seu
rècord històric a final del segon trimestre i es va situar en els 34.048
milions d'euros. La xifra ha augmentat, ja sota el govern del PP, en gairebé
1.500 milions, un 4,5% més, en només tres mesos. Aquest total, que gairebé s'ha
doblat en cinc anys, s'explica en gran part pel comportament d'Adif i Aena. Amb
el desplegament de la xarxa del TAV, l'ens encarregat del manteniment de les
infraestructures ferroviàries bat el rècord amb un deute de 9.572 milions, 480
més que en l'anterior trimestre, que representa el doble que el 2008. En un
sentit anàleg, l'ens que gestiona els aeroports presenta un endeutament de
12.750 milions, gairebé mil més que tres mesos abans. En aquest cas, la xifra
del deute també s'ha doblat en sis anys, sobretot per les actuacions
realitzades a Barajas i, en menor mesura, al Prat. Renfe, en canvi, roman al
voltant dels 5.300 milions.
En el conjunt d'administracions públiques, el deute es dispara fins al
màxim de 55.520 milions, tot i que baixa un pèl en les municipals, fins als
9.176 milions, i en les autonòmiques es manté gairebé idèntic, en 12.358
milions. D'aquests, la meitat corresponen a Catalunya (6.365 milions), on la
xifra roman gairebé igual que a final de març (6.318).
El col·lapse de
la Seguretat Social espanyola
El sistema de seguretat social espanyol és un sistema de capitalització,
cosa que vol dir que les pensions es paguen cada any amb els diners que els
treballadors paguen de cotitzacions socials en el mateix any. L'any 2011 va ser
el primer any de la història en què el sistema de pensions espanyol va tenir
dèficit i va assolir la quantitat de 668 milions d'euros. Totes les previsions
indiquen que enguany aquest dèficit serà més gran. Al juliol passat l'Estat va
haver d'utilitzar per primer cop el fons de reserva de pensions i va fer servir
3.400 milions d'euros per pagar les pensions d'aquell mes. Al fons de reserva
només hi queden 400 milions d'euros.
Les causes d'aquest dèficit creixent són bàsicament dues. En primer
lloc, els efectes devastadors de la crisi sobre el volum d'ocupació. L'augment
de l'atur ha fet que el nombre de persones que cotitzen a la seguretat social
s'hagi reduït dràsticament en els últims anys i que s'hagi passat dels més de
20 milions al 2007 als 16,9 milions actuals.
En segon lloc, l'envelliment natural de la població, cosa que fa
augmentar de manera sostinguda el nombre de persones que tenen dret a cobrar
una pensió. A dia d'avui, hi ha un total de 8,1 milions de pensionistes a
l'Estat espanyol, cosa que implica que només hi ha 2,09 cotitzants a la
Seguretat Social per cada pensionista. Sens dubte, aquesta ràtio es reduirà en
el futur a causa de la persistència i intensitat de la crisi econòmica.
La conclusió és que el sistema de Seguretat Social de l'Estat espanyol
avança de manera inexorable cap el col·lapse total en un termini de temps
relativament curt. Si Catalunya no tingués l'immens dèficit fiscal que té,
podria garantir sense problemes les pensions dels catalans, cosa que no
garanteix la Seguretat Social espanyola.
En la mateixa línia que el Govern
Espanyol, el PSOE, Ciutadans o el mateix Pere Navarro, la líder del PPC tanca
els ulls a la realitat del país on viu
Sánchez Camacho pensava que el seu èxit
electoral de les darreres eleccions catalanes i espanyoles la convertirien en
la líder de la centralitat política i a la vegada en una musa per la
governabilitat del país. Però la realitat és dura, i en tant sols uns dies,
l’onada independentista li ha ocupat la centralitat política i com un tsunami
ha passat per damunt seu i encara no aixecat el cap, encara dorm, igual que el
Govern Espanyol, el PSOE o Pere Navarro, en una Catalunya impossible dins
d’Espanya. Que segueixin dormint, que quant es despertin, Catalunya ja serà,
nou Estat d’Europa.
Camacho a la desesperada
La presidenta del PP, Alícia Sánchez-Camacho, considera que "el referèndum
no es pot fer perquè hi ha unes normes legals" i acusa el president de la
Generalitat, Artur Mas, de "trencar-les". En una entrevista a RAC1,
la líder del PP català ha considerat "gravíssimes" les declaracions
de Mas posant per davant de la Constitució la voluntat d'un poble. Sobre això,
Sánchez-Camaho ha dit que pot respectar la gent que es va manifestar però també
compten "els cinc milions i mig que no van sortir a manifestar-se",
que ha titllat de "Catalunya silenciosa". A més, ha manifestat que
"la veu dels catalans és la que s'expressa a les urnes".
El PP i el Govern Espanyol ja no fan por a Catalunya
Sobre què passaria si Catalunya s'independitzés, Sánchez-Camacho ha explicat
que segons el tractat de Maastricht, "qualsevol estat que se secessioni
queda automàticament fora de la UE". Com que aleshores ha de sol·licitar
l'entrada i aquest procés pot durar uns anys, la popular creu que aquest
període seria molt dolent per a l'economia.
Pel que fa a la possibilitat d'eleccions anticipades, la dirigent popular ha demanat
a CiU que, si n'hi ha, porti " programes clars" perquè, al seu parer,
"CiU no pot iniciar un procés d'independència i després no portar la
independència al seu programa o votar en contra de les mocions per la
independència".
De Cospedal a Mas: «Com funcionarà
Catalunya fora de l'euro?»
La secretària general del PP assenyala
que no entén que amb una mà es demani la independència i amb l'altra el fons de
liquiditat
La secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal Foto: ACN
La secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, ha preguntat aquest
dissabte al president Mas durant la seva intervenció a l'Escola d'estiu del PP
a Gandia (Safor) si ha pensat en quines serien les conseqüències econòmiques de
la independència de Catalunya. Cospedal ha preguntat Mas si s'ha qüestionat com
es finançaran les empreses catalanes si Catalunya no és a dins d'Espanya,
"com funcionarà Catalunya fora de l'euro, on vendran els seus productes i
es desenvoluparan autònoms i petits empresaris fora d'un mercat espanyol".
La dirigent popular ha dit així mateix que no entén com Catalunya "demana
amb una mà la independència i amb l'altra el fons de liquiditat
autonòmic".
La número dos dels populars ha iniciat la seva al·lusió a la
manifestació de la Diada, tot recordant les paraules del president del F.C.
Barcelona, Sandro Rossell, quan assenyalava que el Barça jugaria la Lliga
espanyola tot i que Catalunya fos independent.
Maria Dolores de Cospedal també ha llençat un missatge als catalans:
"El govern espanyol està amb els catalans i poden estar ben tranquils que
el govern d'Espanya té ben clar que Catalunya no pot mai caure". La
secretària general del PP ha afegit que no hi ha cap govern espanyol que hagi
ajudat tant les autonomies com el seu, en relació amb el fons de liquiditat
autonòmic.
La dirigent popular ha insinuat que Mas fa càlculs electoralistes amb la
independència i ho ha qualificat com una acció "de gran
irresponsabilitat". Cospedal ha dit que des del PP i també molts catalans
"continuaran defensant que Catalunya és una part d'Espanya" i ha
conclòs que no és moment "d'amenaces ni de xantatges" sinó del
"repte col·lectiu d'un país.
El ministre espanyol d’Exteriors
García-Margallo és qui dirigeix la resposta a la voluntat independentista de la
majoria del poble de Catalunya
El ministre d'Exteriors adverteix
Catalunya que "dividir" portarà a "la desaparició de les regions
que optin per la secessió," una mostra evident dels nervis que és viuen a
Madrid, incapaços d’entendre el que ha passat a Catalunya. García-Margallo
adverteix Catalunya que "dividir" portarà a "la desaparició de
les regions que optin per la secessió.” El ministre d'Afers Exteriors i
Cooperació, José Manuel García-Margallo, ha llançat aquest dissabte en un acte
públic a Melilla un advertiment a les "regions" amb aspiracions
independentistes.
Espanya segueix sense capacitat de resposta a la manifestació del
#11s2012
"Dividir, separar, restar portarà a la inacció, a la irrellevància i a la
desaparició de les regions" i "per descomptat, debilitarà
Espanya", ha dit Margallo. En una clara referència a Catalunya, Margallo
ha assegurat: "Per a mi una secessió de qualsevol regió d'Espanya no és
només una operació dolorosíssima des del punt de vista intel·lectual, és una
amputació dolorosíssima des del punt de vista personal".
EL DIA QUE VINGUI FELIPE GONZÁLEZ
"Vindran amb aquest aire de colonitzadors de la madre patria i amb
una ampolla de conyac espanyol"
Un dia vindrà Felipe González. Amb la truita de patates congelada de la
lluita anti franquista comprada a un delicatessen de Serrano i amb els cabells
blancs de la transició tunejats al Sephora. Vindrà i anirà a Hospitalet,
Cornellà, Cerdanyola.. .. Vindrà i dirà amb accent de venedor de glaçons
per a esquimals de l’alta Sibèria: “Catalanes, os queremos, nos os vayáis de
España, no os vayáis hermanos, primos, sobrinos, bisabuelos....”
Agafin la xeringa i injectin tota la dosis de pornografia demagògica, farsant,
mentidera, per vena que puguin imaginar. Serà així. González, Aznar, Guerra,
Fraga (prèvia invocació via ouija), Naranjito, Chiquito de la Calzada, Bertín
Osborne, Espinete... La que ve és la rehòstia reconsagrada. I ara
tripliquin-la. I més, i més...
Vindran i buscaran els anys setanta, vuitanta, noranta... i no els
trobaran. Buscaran aquells mítings amb gent cridant, endimoniats, la vinguda
d’un Jesucrist de pana. Vindran i veuran jubilats, despistats, algun dislèxic
federalista, mig autonomista trompetista, i tots els que puguin comprar amb
entrepans de xoriç, siguin d’aquí o de Getafe. Vindran i buscaran el criollisme
(li dono les gràcies per la idea a l’amic Vicenç Pagès Jordà mentre aguantàvem
una paret perquè no caigués). Vindran amb aquest aire de colonitzadors de la
madre patria i amb una ampolla de conyac espanyol, que com va dir Josep Pla, va
matar més gent que la Primera Guerra Mundial. Vindran i buscaran criollos i
també pimpollos. Vindran i trobaran catalans. Catalans que ja no els van a
veure.
Mentre González, Norma Duval, Mario Conde... s’amorren al conyac es
preguntaran què passa? Què està passant? Molta gent s’ho pregunta. Què ha
canviat? Què ha fet que l’11 de setembre un milió i mig de persones sortissin
al carrer sense incidents, amb cares de il·lusió, d’esperança... Quin país ho
pot fer això? Quin? Som exemple de llibertat i civisme. Som el rostre del
futur: per Europa, pel món. Per què passa tot això? Senzill. No és política
amics. No. Ni drogues. Ni alcohol. Ni salfumant. Ni una secta. No. Llegeixin:
“Un país que en el pitjor moment de la seva història, quan s’ha trobat abatut
com al fons d’un abisme, dóna un poeta com Màrius Torres, una novel·lista com
Mercè Rodoreda, un filòleg com Joan Coromines, és que té pasta de gran país per
més que les dissorts l’hagin malmenat i enfonsat”. Ho va escriure Joan Sales.
Sales és l’explicació de per què passa el què passa. Perquè som aquí.
Per exemple, va ser un dels petits i cristal·lins accents de la Diada. Quan
durant els actes institucionals al Parc de la Ciutadella, la seva frase (vagin
a l’hora justa de la retransmissió): “Des de fa 500 anys, els catalans hem
estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de
deixar de ser imbècils”, aixeca grans aplaudiments entre el públic i els crits
de independència. Per què? Per una raó molt senzilla: perquè és la veritat.
Cada cop és més conegut Joan Sales perquè és la veritat. Cada cop és més
conegut i durant dècades i dècades havia estat escombrat, amagat, ignorat.
Sales aguanta. I guanya, guanyarà, perquè aguanta. Fins el 2012 no comença a
guanyar. Del silenci a l’aplaudiment feliç. Som nosaltres. És la nostra
veritable història. La tenim tatuada a l’ADN. Tan pels que porten segles aquí,
com pels que porten quatre dies. Ja no ens poden mentir a la cara: ni a la del
passat, ni a la del present. La Catalunya real és aquesta, no pas una altra.
Som la Catalunya veritat. Per aquesta raó els González, Aznar, Zapatero,
Rajoy... d’ara i de sempre no entenen res. No entendran res. No entenen.
Busquen criollos, busquen mentir, humiliar, enredar... Busquen, sense recordar,
que van ser els criollos els que van estar a tots els processos de
independència de les colònies. Busquen fer por quan la generació de la veritat
ja és aquí. Ja no tenim lobotomitzat el cervell. Després d’anys ja no masteguem
mentides. I encara preguntaran per què? Fins al darrer moment. Fins que
responguem, com va contestar Sales el 1978, al demanar-li com veia el moment
del país: “Vostè em pregunta: “És pessimista?” No, jo crec que ens en
sortirem, però que han estat a punt de matar-nos? Sí. I que és això el que
buscaven? Sí. I encara ho estan buscant!” Recordem-ho: ho busquen, ho buscaran.
I han de trobar només una cosa: que volem viure, que ja no volem morir. Visquem-ho.
El mantra unionista
Jordi Palmer
Davant la il·lusió generada per l'aclaparador èxit de la manifestació de
l'Onze de Setembre, que ha fet agafar volada internacional a l'anhel
independentista d'una part cada cop més majoritària de la població catalana,
els apòstols del no només han sabut reaccionar exhibint altre cop el seu mantra
unionista, el seu reguitzell de mitges veritats, el seu ventall d'amenaces
velades.
Aquesta setmana els hem sentit a dir que haurem de marxar
de la UE -marxarem nosaltres o ens faran fora ells?-, que no podrem vendre els
nostres productes -no els podrem vendre o més aviat ells no ens els voldran
comprar?-, que hi haurà aranzels -els posarem nosaltres o ells?-, que ens
costarà molt tornar a entrar a la UE -qui ens ho impedirà, sinó ells?-, tot per
concloure que marxar serà una hecatombe econòmica, com si ara no visquéssim en
una anomenada espoli fiscal.
Val la pena puntualitzar dos detalls. El primer que, encara que no se
n'adonin, han canviat el seu discurs, ja no diuen que no ho podem fer, només
ens amenacen amb les terribles conseqüències que se'n derivaran, senyal que
comencen a advertir que, si ens hi posem, marxem. La segona, que el seu
argumentari només es basa en la por, mai proposen alternatives constructives,
en cap moment són capaços de generar il·lusió. Les vaguetats de l'executiu
espanyol ja no se les creu ningú i la deriva apocalíptica dels unionistes
nostrats comença a agafar un to tragicòmic. Per sort la partida ja s'acaba.
Bel·ligerant?
Patrícia Gabancho
La Fundació Campalans del PSC ha demanat al partit que
encapçali la minoria catalana proEspanya per tal de no cedir alegrement aquest
espai al PP. És de pura lògica. El PSC ha de decidir, i de pressa, si serà o no
bel·ligerant contra el projecte d’independència. Si el PSC creu que el bon
projecte és quedar-se dins d’Espanya, recuperar l’Estatut sentenciat pel
Tribunal –el que Alfonso Guerra va deixar com “una patena”- i parlar de
federalisme en to retòric, jo no hi tinc res a dir.
No estic fent caricatura: un projecte polític és la configuració, des
del present, d’un futur. I necessita un coixí social sobre el qual assentar-se.
El PSC, durant dècades, va compaginar el projecte proespanyol amb l’acord de
mínims del catalanisme que, per resumir, se centrava en Estatut més immersió
lingüística. El PSC va dur aquests dos punts a (per entendre’ns) la població
metropolitana, la que vota PSOE perquè està immersa en un imaginari espanyol.
En aquest sentit el PSC va contribuir a pastar l’ideal català d'“un sol poble”.
També hi va contribuir la moderació, en tots els terrenys –i això inclou el
lingüístic i cultural-de l’altra part, la que (per entendre’ns) vota CiU. El
país “era” això.
El mapa ha canviat, perquè hi ha passat per sobre, o per dins, el
tsunami de la independència, que també s’ha escolat per les escletxes
metropolitanes. És un projecte de futur: obert, transformador, promissori,
engrescador. El PSC té tot el dret a quedar-se’n al marge. Ara bé: que no parli
de fractura social si té al cap d’atiar l’espanyolisme latent d’una part de
l’electorat, com ja va fer el PPC en temps estatutaris. Si jugues la carta de
l’enfrontament, la factura de la fractura –amb perdó per la rima- te l’has
d’apuntar al compte.
Mentre la disputa sigui d’arguments, benvinguda sigui: el debat ens
enriqueix. Però que sigui lleial. Un conspicu “sociata” catalanista em
preguntava què feia, la seva gent, davant l’activitat de l’ANC. I li vaig haver
de contestar: “són els que arrenquen els cartells”.
Catalunya por
dentro (1): Con mantilla, barretina e hijab
"Nací en Badalona y soy
española", dice una joven que no quiere ni oír hablar de
independencia | "¿Pasaporte catalán? Bueno, lo que sea, mientras
no tenga que irme", dice un chaval pakistaní
Banderas. Todas las banderas de la fachada del Ayuntamiento de Badalona
–la local a lado y lado, la catalana, la española y la europea– se reflejan en
el escaparate de una tienda Pedro Madueño
Qué bonito es Badalona/ con mantilla y barretina", cantaba Serrat
en otros tiempos. Pero los actuales traen otros paisanajes, y la mujer que se
acerca ni lleva mantilla, ni conoce la barretina. Viste un grueso hijab y
cuando le pregunto, abre su monedero y me saca su DNI. "Yo votar, puedo,
sí, tenemos papel de aquí", me dice en un peregrino castellano. Le hablo
del referéndum, y responde "la niña me dirá", señalando a una joven
que la acompaña.
Es su hija, habla catalán y viste a la occidental. "Votaremos no -responde
seria- porque ahora que somos españolas no queremos ser otra cosa".
"Españolas, sí", responde la madre, sonriendo. En el kebab cercano un
joven pakistaní dice que le faltan dos años para votar.
"¿Independencia?" No sabe, pero sabe que le costó mucho venir de
Pakistán. "¿Pasaporte catalán? Bueno, lo que sea, mientras no tenga que
irme". Y el resto de jóvenes asiente.
Cerca, en pleno mercado de Llefià, Amalia menta a Mariana Pineda. Tiene un
puestecito de remiendos y un mosso le llevó una estelada que se había descosido
del palo. "Yo pensaba, mira, cosiendo la bandera como Mariana Pineda, a
ver si me fusilan". Pero no está por la labor. Hace 36 años que vive en
Catalunya, tantos como hace que añora Andalucía. ¿Agravio económico? "Pues
no, porque mire, Andalucía recibe dinero pero también da mucho, pagan los
libros de la escuela, y la ortodoncia, y me pagaron un aparato para medir el
azúcar cuando estaba de vacaciones" "Pero...", y me corta,
"nada de peros, Andalucía da y Catalunya no da, se lo queda". Y a
partir de ahí la conversación se vuelve un galimatías.
A su lado, una joven llamada Carmen espeta, "¿cuándo harán una
manifestación contra la independencia?", y le respondo al ping pong:
"¿Irás?". No, porque no le gustan los enfrentamientos, pero no se
imagina que en su pasaporte no ponga España. "Nací en Badalona y no soy
catalana, soy española". "Uy, en mi pueblo me echan, si hacen eso de
la independencia", espeta Rosario. Tiene 69 años, es de Zamora y asegura
que allí lo catalán es "tremendo". "Dicen que hablamos como los perros.
Hasta mi ex marido se pegó con uno". Fuera, en un puesto de cupones,
Manuel dice que está muy contento con España y que en Catalunya estaríamos bien
"si no hubiera tantos lladres". A la pregunta responde con su
peculiar esperanto, "ma sembla que no" y asegura que vino de Murcia, que
ha dejado su vida aquí pero que es español. Conchita, en cambio, "una
andaluza de pura raza", se siente orgullosa de ser catalana. "A mí
los terratenientes andaluces no me han dado nada, y esta tierra sí".
Entonces el sí..., no, va a ser que no, porque ya lo entiende, pero
"España quedaría en una mierda sin Catalunya...! El vendedor se pone
filosófico, "casi que sí, pero habría que pensarlo bien, aunque España nos
roba y además nos insulta". "Él es catalán", comenta una mujer a
su lado. En el bar del mercado las opiniones convergen: todos con el sí.
Domingo nació en Ciudad Real pero cree que España cada día va peor y que no hay
entendimiento. "Quieren más a los vascos, y a los catalanes no nos dan
nada". Y asegura que cuando dos no se quieren, mejor separarse. Gabriel es
dominicano y lo tiene fácil, "el sí, porque mis tres nietos son de aquí, y
aquí estamos de maravilla". Y José se apunta "porque peligran las
pensiones". Anna también es una entusiasta del sí y Cristina se queda en
el pacto fiscal. Josefa no sabe, pero me pregunta, "¿me compras algo?.
Y así recorremos Badalona, de la barretina del Centre, a la mantilla de los
barrios, pasando por las calles del hijab. El taxista es un hombre sensato.
Votaría un no rotundo. Con sangre extremeño-andaluza, comprende las
reivindicaciones catalanas y espeta. "No entiendo lo de Euskadi, que pide
lo mismo, y tiene una banda terrorista, y en cambio es más querido. A Catalunya
no la pueden ver". Pero es español. "¿Aceptarías la independencia si
gana el sí?" Por supuesto, antes que nada es demócrata.
En los edificios aún ondean las banderas de todo signo. Las españolas, por la
selección, y las catalanas, por la Diada. Cuanto más cerca del centro, más de
las últimas, y viceversa. Pedro Madueño observa dos balcones donde cohabitan
ambas, no se sabe si con buena vecindad. Llamamos a la puerta. Miquel Castellví
tiene 86 años y ha puesto la senyera porque "es la de mi tierra". Y
añade: "España nos está asesinando". Nos explica que nació en Sants,
que votaría sí, pero si no nos perjudica, y que solo se siente catalán.
Preguntamos por la española del vecino, "Ah, éste, es del Real
Madrid". Y añade, "no veréis muchas catalanas en esta zona". En
otro barrio unos vecinos juegan a la petanca, y se invierten los papeles.
Diego, el presidente del club, está a favor del sí. Nació en Almería pero
"la independencia puede beneficiarnos". También lo cree su compadre
Antonio, "porque el catalán se lo merece", y en cambio Joan Baptista,
en perfecto catalán, dice que no, porque no le gusta el president Artur
Mas.
En el centro de Badalona, persiste lo variopinto. Y así desfila desde Paquita,
que asegura en castizo castellano, "que no hay marcha atrás y que está
feliz", o Roger, que avisa de los hijos de la emigración, "los hay de
muy anticatalanes", o Victoria, que dice que costará pero llegará. Unas
chicas acompañan a una novia y gritan en la calle del Mar,
"independència". Menos una, "por sentimientos". Ginés se
pone épico, "los que ganaron la guerra dicen que es un derecho de
conquista. Las órdenes las da Franco por debajo. Será imposible". Se
define como "patriota español", pero votará sí. "Por mis
sobrinos, que son de aquí", razona.
En un rincón, alguien toca una música suave, pero la suavidad se evapora con la
pregunta. "Los que quieren la independencia que se vayan a África. Esto es
España", y asegura que hablamos un dialecto de ratas. Y así el crisol se
cierra. Badalona es la madre de todos los retos y es aquí donde Catalunya se
complica ¿Independencia? Sí y no, en todos los acentos, y en todos ellos,
depende. Pero algo parece unánime: no se respira miedo. "Los tanques son
de otro tiempo. Díselo a la Curri Valenzuela".
El Onze de
Setembre en la Moncloa
Editorial
LA manifestación del pasado Onze de Setembre en Barcelona ha tenido un
gran impacto político y emocional, en Catalunya, en España y también en los
circuitos de información y opinión internacionales. En su último número, la
revista norteamericana Time ubica la gigantesca manifestación de Barcelona como
una de las cinco historias principales de la semana. El dossier Catalunya
comienza a estar presente en las cancillerías europeas y en los centros de
decisión de la Unión Europea. La manifestación del pasado martes fue un
acontecimiento político de primer orden y ahora es el momento de la reflexión,
del diálogo y de la perspectiva. Es hora de las luces largas. Excelente ejemplo
de esta actitud fue la asistencia del jefe de la Casa del Rey, Rafael
Spottorno, a la reciente conferencia del presidente de la Generalitat en
Madrid.
Primera reflexión. La amplitud de la manifestación no debiera ser una sorpresa
para nadie. Las señales de aviso hace tiempo que estaban dadas. A lo largo de
los últimos años, La Vanguardia ha venido señalando que se estaban cometiendo
graves errores en el trato político y emocional a Catalunya. Lo advertimos con
especial énfasis unos meses antes de la sentencia del Tribunal Constitucional
sobre el Estatut. Con total sinceridad y sin ningún sesgo amenazador, hicimos
notar que una sentencia cargada de negatividad acabaría provocando una gran
coagulación de la inquietud catalana. Así ha ocurrido. La sentencia del
Tribunal Constitucional fue un error de gran trascendencia, en el fondo y en la
forma. Y también fue un error la agresiva explotación política que el Partido
Popular hizo de su recurso de inconstitucionalidad -las famosas mesas
petitorias de firmas esparcidas por toda la geografía española-, una
equivocación que destacados dirigentes del PP hoy reconocen en privado. Fue un
error la retirada táctica del PSOE cuando vio que la reforma estatutaria que él
mismo había promovido y había apoyado se le ponía cuesta arriba. Fue un error
convertir el Tribunal Constitucional en una cuarta cámara llamada a
desautorizar la voluntad popular catalana expresada en referéndum. En aquel
momento se rompió un modelo que con todas sus limitaciones estaba ofreciendo el
mejor marco de las relaciones entre Catalunya y España en los siglos XIX y XX.
Ha sido otro gran error la insistencia y la tenacidad partidista al servicio de
un ataque constante a la convivencia lingüística en Catalunya, una convivencia
que la sociedad catalana defenderá con mucha firmeza. La manifestación del día
11 también nos habla de ello. Y, finalmente, no se ha querido aceptar que el
vigente modelo autonómico conlleva un déficit financiero asfixiante en
Catalunya, especialmente agravado por la actual crisis económica. En lugar de
reconocer ese déficit -cosa que empiezan a hacer, tímidamente, algunos
dirigentes del Partido Popular-, todo indica que se pretende aprovechar la
escalofriante crisis del modelo autonómico español para proceder a su paulatina
laminación, mediante leyes, reglamentos y amenazas de intervención. Catalunya
no lo va a aceptar. Y como guinda, la verborrea surrealista de algunos
presidentes regionales que creen obtener algún tipo de rédito azuzando, todavía
más, los prejuicios anticatalanes con lenguaje de bajo rasero. Por todo eso, el
pasado día 11 tuvo lugar en Barcelona una de las mayores manifestaciones
políticas registradas en España desde 1977.
Un modelo de relación se ha agotado y la mayoría de la sociedad catalana quiere
en estos momentos una relación más libre en la que Catalunya tenga más margen
de decisión. Estamos ante una cuestión que sólo puede ser resuelta
políticamente. Y el principal instrumento político de la democracia es y será
el diálogo. Un diálogo difícil, casi imposible, en apariencia, pero
imprescindible. El próximo jueves, cuando el presidente del Gobierno español y
el presidente de la Generalitat se entrevisten en la Moncloa, es previsible que
no se pongan de acuerdo. Sin embargo, Mariano Rajoy debe escuchar la voz que le
transmitirá el estado de ánimo de una mayoría incuestionable de la sociedad catalana.
Nadie entendería ni podría aceptar un rechazo total. Hay que dejar puertas
abiertas y el presidente de la Generalitat deberá aprovecharlas, aunque sea
para cimentar mejor sus razones. Nada se construye con portazos. La firmeza de
los objetivos no ha de ser obstáculo para la negociación. Catalunya tendrá que
parlamentar y demostrar a Europa que su lenguaje y su estilo no se agotan con
el ejemplar comportamiento pacífico y cívico del día 11, sino que la voluntad
de diálogo impregnará todo el proceso que ahora se abre. Así se gana en Europa;
no de otra manera. Con esa línea, con inteligencia y positividad, el espíritu
del Onze de Setembre del 2012 no sólo mantendrá su fuerza, sino que ganará
nuevos consensos en Catalunya y fuera de ella.
Los zapatos de
Gavrilo Princip
En los Balcanes, el principal perdedor
es el hegemonismo serbio, que no aceptó sus límites | Una placa
dedicada al hombre que propició la Gran Guerra resume el drama de Sarajevo
El 28 de junio de 1914, Gavrilo Princip disparó contra el archiduque
Francisco Fernando de Austria-Hungría y provocó la Primera Guerra Mundial.
Nacido en Bosnia, hijo de un cartero rural, Princip era un joven nacionalista
serbio enfadado con el mundo. Enclenque, corto de talla y taciturno, había sido
rechazado por el ejército de Serbia cuando intentó enrolarse en la guerra de
1912 contra Bulgaria. La Mano Negra, la organización secreta a la que
pertenecía -un grupo clandestino que defendía la anexión de Bosnia a Serbia- le
había relegado a labores secundarias. Corroído por el resentimiento, Princip
quiso demostrar que era capaz de la más audaz de las misiones. Cogió un revólver,
se apostó en una de las esquinas del Puente Latino de Sarajevo y mató al
heredero del imperio austro-húngaro cuando su carruaje maniobraba para embocar
el puente sobre el río Miljacka. Al cabo de un mes empezaba la Gran Guerra.
En tiempos del mariscal Tito colocaron una placa conmemorativa en la esquina
del atentado. Una placa en cirílico, alfabeto que utilizan los serbios para
escribir el idioma eslavo que comparten con los croatas y los bosnios
musulmanes. Junto a la placa, grabaron en cemento la huella de los zapatos de
Princip. En un viejo álbum conservo la foto de esa placa y de esos pies. Agosto
de 1986, cuatro años después de la muerte de Tito. Un largo viaje en coche por
todas las repúblicas yugoslavas, todavía unidas por la federación de los pingüinos.
(Pingüinos, así llamaban a los ciudadanos que declaraban la nacionalidad
yugoslava en el pasaporte, un escaso 10% frente a quienes preferían declararse
eslovenos, croatas, bosnios, serbios, montenegrinos o macedonios).
Regresé en enero de 1994. Yugoslavia había estallado y la ciudad llevaba dos
años sitiada. Un panorama atroz. Los edificios reventados por la artillería
serbia, la vieja biblioteca calcinada por las bombas de fósforo y dos millones
de libros perdidos para siempre, los parques convertidos en cementerios y el
pánico a los francotiradores. Los bosnios resistían con la ayuda de los turcos,
de la solidaridad ciudadana europea (Barcelona, al frente) y de los Estados
Unidos, que acabaron imponiendo la actual paz cantonal.
Enfrentadas al hegemonismo serbio de Slobodan Milosevic, Eslovenia y Croacia se
habían declarado independientes con el activo apoyo de Alemania, Austria y el
Vaticano. La víctima propiciatoria fue Bosnia-Herzegovina, una tierra de todos
y de nadie, poblada de minaretes, monasterios ortodoxos e iglesias católicas.
Bosnios musulmanes, serbios y croatas. Todos eslavos. Tres religiones, la
sombra de la dominación otomana y un sólo idioma, con dos alfabetos y algunas
diferencias dialectales (como ocurre con el catalán, el valenciano y el
balear). En las inmediaciones del Puente Latino, los bosnios -islámicos o
ateos, quien sabe- habían arrancado la placa dedicada a Princip y la losa de
cemento con la huella de sus pies. Era invierno y la nieve acentuaba el halo
trágico de aquel gesto contra el hombre enclenque que fundió el imperio
austro-húngaro.
He regresado a Sarajevo hace pocos días. La placa ha sido restituida, esta vez
con el alfabeto latino de bosnios y croatas, y en inglés. De los zapatos de
Gavrilo Princip no queda ni rastro. Tres viajes. El primero, curiosidad ante
una ciudad rara y bella, muy bella. El segundo, un drama imposible de olvidar.
El tercero, emoción. Y agradecimiento por la invitación de la Comunidad de San
Egidio, que este ha año ha querido celebrar su encuentro internacional en
Sarajevo, para conmemorar el 20º aniversario del asedio con un gesto sin
precedentes. La singular comunidad de ayuda católica que lidera Andrea
Riccardi, actual ministro de cooperación internacional del Gobierno italiano,
ha conseguido que el jefe de la iglesia ortodoxa serbia, Irineo, viajase por
primera vez a la ciudad torturada. El patriarca de Belgrado, los presidentes de
Bosnia, Croacia y Montenegro, el arzobispo católico Vinko Puljic, el muftí
islámico y el líder de la comunidad judía. Mario Monti y Herman Van Rompuy.
Todos juntos.
Sarajevo está renaciendo sin poder ocultar sus heridas. Lo más impresionante es
la vitalidad de los jóvenes -se ven jóvenes por doquier-, y el rostro apagado
de los hombres y mujeres de mi generación, la gente que tenía treinta años en
1992. El asedio hizo añicos el mosaico civil de una ciudad en la que no había
una mayoría clara. Los que pudieron marcharon y muchos musulmanes de los
pueblos vecinos buscaron refugio en la capital, huyendo de las milicias de
Karadzic y Mladic. Cerca del 90% de la población hoy se declara
bosnia-musulmana. Es un islam aparentemente tranquilo. Sarajevo se ha
convertido en la Pequeña Estambul. El barniz de la restauración es turco,
rotundamente turco, y Recep Tayyip Erdogan, el hombre de moda. La Gran Turquía
vuelve a tener asiento en Europa y la imponente embajada de Estados Unidos
sigue siendo el principal centro de poder en la región. La Unión Europea repara
la biblioteca que no supo defender, los pingüinos se han extinguido y la
derrota del hegemonismo serbio envía un mensaje a todas las intransigencias
nacionales fundadas en la inmensidad de una llanura.
L''algarabía'
és una planta
El terme defineix un vegetal amb el
qual es fabriquen escombres que desembarassen camins
Cada setmana els nostres governants aporten un terme nou a la
lexicografia política. Aquesta vegada li ha tocat a la paraula castellana
algarabía, utilitzada per definir la manifestació del passat Onze de Setembre,
un mot anyenc que a la boca de Mariano Rajoy li confereix una imatge de
personatge del segle d'or, al qual només li faltarien uns quevedos
-pinçanassos- en lloc de les ulleres de pasta i un masclet afilat en comptes de
la barba de deu dies. De fet, té la seva lògica perquè alguns tòpics
anticatalans pertanyen als temps de l'autor d'El Buscón, responsable per cert
del pamflet La rebelión de Barcelona ni es por güevo ni es por fuero, on
Francisco de Quevedo, fart de la algarabía que va desembocar en la Guerra dels
Segadors, va escriure que "els catalans són avortament monstruós de la
política".
Tanmateix, vist el to multitudinari, festiu i calmat de la manifestació de la
Diada, potser el president va utilitzar aquest terme, que ja no fan servir ni
els registradors de la propietat més arcaics per referir-se a l'escriptura
inintel·ligible, per anomenar amb aquest mot la cridòria de diverses persones
que parlen a la vegada. Però un milió i mig de persones desfilant amb un
somriure als llavis de manera ordenada no és una algarabía, abans podria ser
qualificada la multitud d'orfeó, perquè ningú no va desafinar amb la veu ni
mitjançant la seva conducta. Etimològicament, algarabía significa "llengua
dels àrabs" i en un ús saduceu de l'idioma va acabar per definir l'enrenou
confús de persones que parlen alhora, un costum que ha acabat per ser tant o
més espanyol que no pas musulmà.
Gent d'ordre, classes mitjanes, famílies senceres es van manifestar sense un
sol incident pels carrers de Barcelona per demanar més sobirania. Els seguicis
cristians que van utilitzar l'expressió algarabía durant l'edat mitjana per
referir-se al guirigall incomprensible de les converses dels moros mai haurien
qualificat així la tranquil·la marxa que encapçalava la pancarta
"Catalunya, nou Estat d'Europa". Una algarabía mai no és, per
definició, una cosa ordenada, assossegada i respectuosa.
Tanmateix, algarabía és també el nom castellà d'una planta anual silvestre, de
la família de les escrofulariàcies, de gairebé un metre d'altura, de tija
nuosa, fulls lanceolats i flors grogues. Curiosament, d'aquest vegetal se'n fan
escombres, que, com tothom sap, serveixen per desembarassar els camins per
tortuosos que siguin. Aquestes algarabías de les costes mediterrànies
contribueixen a fer la vida més fàcil i netejar-la d'obstacles. Així que
l'expressió del president del Govern espanyol podria tenir una intenció
metafòrica, si bé són pocs els literats i cap el polític que l'han fet servir
en aquest sentit. Però pensar-ho ens treu pressió a tots, fins i tot a Rajoy en
aquesta hora de algarabías que li toca viure.
En la luna de
Valencia
Josep
Vicent Boira Profesor del departamento de Geografía de la
UV
Las palabras del presidente de la Generalitat, Artur Mas, sobre la
fatiga que causa la España del Sur en la del Norte son reales, pero parciales.
Ni Catalunya es el norte geográfico de la Península, ni todo lo que está fuera
de Catalunya es, conceptualmente, el “sur”. Si podemos aceptar la alteración de
la corrección geográfica por mor de un mensaje contundente, deberíamos aceptar
también la posibilidad de otras geografías posibles. Pierre Deffontaines, en
1958, publicó La España del Este (ni del norte, ni del sur).
La escuela geográfica regional francesa veía un milieu de vie semejante
y rasgos compartidos entre Catalunya, el País Valenciano y Baleares. Pero lo
francés ya no está de moda. Por ello, hemos reducido las opciones y
simplificado el mensaje a la misma velocidad con la que retóricamente seguimos hablando
de Països Catalans.
En las celebraciones del Onze de Setembre podrá leerse la obra completa
de Joan Fuster, pero ello no implica que en Valencia aumenten sus seguidores o
la simpatía por Catalunya. Hubo un tiempo en que Catalunya, para serlo, cercenó
la utopía nordista: adiós a la lengua d’oc, a Mistral...
Da un poco de apuro pensar que hoy, Catalunya, haga lo mismo en otra
dirección. Quien conozca mi tierra, sabrá que deberán pasar generaciones para
que los valencianos sigan a los catalanes por esta senda, si es que lo hacen.
El lento y aburrido Plan A (el pacto fiscal, el corredor mediterráneo, la
exportación y modernización productiva, el respeto por la lengua, la pluralidad
estatal...) se podía entender en Valencia. Permitía alianzas.
Sin embargo, el energético-turbo Plan B de Mas dejará a muchos en la
luna de Valencia.
Ens convé que
les Illes i el País Valencià s’uneixin a una Catalunya independent?
El tema dels Països Catalans, que cal recordar que
aquest concepte fou creat des del País Valencià, és molt
perillós i sempre que ha sortit en el debat polític, ha estat utilitzat com
argument pels espanyolistes valencians i mallorquins per alimentar
la catalanofòbia en aquestes contrades.
Però avui, arran de dos correus que he rebut m’he decidit a
escriure aquest article. Un era sobre les dades econòmiques de Catalunya i
d’Espanya amb i sense Catalunya. L’altre era sobre que passaria amb les Illes i
el País Valencià després que s’hagués constituït el nou estat català.
Tot això m’ha fet despertar la curiositat i he afegit les
dades econòmiques de les Illes i del País Valencià a la de Catalunya i Espanya.
Els números estan basats amb les dades trobades en aquestes
fonts:
Dades económiques
Catalunya
Catalunya PIB = 210.150 M €
Catalunya deute = 43.900 M €
Catalunya deute/PIB = 20,8%
Habitants = 7,5 M
Renda per càpita = 28.020 €
Illes Balears
Illes Balears PIB = 26.700 M€
Illes Balears deute 4.673 M€
Illes Balears deute/PIB = 17,5%
Habitants = 1,1 M
Renda per càpita = 24.275 €
País Valencià
País Valencià PIB = 102.711 M€
País Valencià deute = 21.364 M€
País Valencià deute/PIB = 20,8%
Habitants = 4,87 M
Renda per càpita = 21.090 €
Espanya
Espanya PIB = 1.051.000 M €
Espanya deute = 804.388M €
Espanya deute/PIB = 76%
Habitants = 45 M
Renda per càpita = 23.300 €
Espanya menys Catalunya
Espanya PIB = 840.850 M €
Espanya deute = 760.488 M€
Espanya deute/PIB (sense CAT) = 90%
Habitants (sense CAT) = 37,5 M
Renda per càpita (sense CAT) = 22.300 €
Espanya menys Catalunya i les Illes
Espanya PIB = 814.150 M€
Espanya deute = 755.815 M€
Espanya deute/PIB = 92,8%
Habitants = 36,4 M
Renda per càpita = 22.366 €
Espanya menys Catalunya, les Illes i País Valencià
Espanya PIB = 711.439 M€
Espanya deute = 734.451 M€
Espanya deute/PIB = 103%
Habitants = 31,53 M
Renda per càpita = 22.563 €
Catalunya més les Illes
CAT + Illes PIB = 236.850 M€
CAT + Illes deute = 48.573 M€
CAT+ Illes deute/PIB = 20,5%
Habitants = 8,6 M
Renda per càpita = 27.540 €
Catalunya, les Illes i el País Valencià
CAT + Illes + PV PIB = 339.561 M€
CAT + Illes + PV deute = 69.937 M€
CAT+ Illes + PV deute/PIB = 20,5%
Habitants = 13,5 M
Renda per càpita = 25.152 €
És molt significatiu comparar la renda per càpita respecte al món
(compte que són en dolars i no pas euros) a http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_by_GDP_(PPP)_per_capita
Segons FMI i respecte tot el món:
Catalunya estaria amb 28.020€ ($ 36.770 ) en la posició 21, entre
Dinamarca i Finlàndia
Catalunya amb Illes i P.Valencià estaria amb 25.152€ ($33.017) en la
posició 25, entre Japó i Corea Sud
Espanya estaria amb 23.300 € ($30.575) en la posició 28, entre Las
Bahamas i Itàlia
Espanya (sense CAT) estaria amb 22.300 € (29.260) en la posició 34,
entre Xipre i Eslovènia
Si ho comparem amb Europa (no només UE) tenim
Catalunya estaria amb 28.020€ ($ 36.770 ) en la posició 12, entre
Dinamarca i Finlàndia
Catalunya amb Illes i P.Valencià estaria amb 25.152€ ($33.017) en la
posició 15, entre R.Unit i France
Espanya estaria amb 23.300 € ($30.575) en la posició 16, entre France i
Itàlia
Espanya (sense CAT, Illes i PV) estaria amb 22.563 € (29.618) en la
posició 17, entre Itàlia i Xipre
Conclusions
És significatiu la incorporació de les economies tant de les Illes i el
País Valencià a una Catalunya independent. Els catalans tindrien
una renda per càpita de 28.020€ si fossin independents, però amb
les Illes baixa a 27.540€ i amb el País Valencià baixa a 25.152€ de renda per
càpita.
Com es pot veure en el Ranquing, es perd tres posicions tant al món
com a Europa si a una Catalunya independent se li suma les Illes i el País
Valencià. En canvi (S)pain sense Catalunya cau respecte al món sis posicions ,
però només cinc sense Catalunya, les Illes i País Valencià. Respecte
a Europa, cau dues posicions (amb o sense les illes i el País Valencià).
Per cert l’ABC tenia raó amb Xipre, però va cometre un petit error, no era
Catalunya sinó (S)pain el que es quederia al nivell d’aquesta illa
mediterrànea.
Es pot treure la conclusió que segons la renda per càpita, els
catalans amb una Catalunya independent surten perjudicats si van junts amb les
Illes i el País Valencià. En canvi tant els illencs, però sobretot
elsvalencians si que guanyen molt si deixen (S)pain per unir-se al nou Estat
català. Els Illencs els pujaria la renda per càpita de 24.275€ a 27.540€
(sense el País Valencià) i de 24.275€ a 25.152€ si comptem el País Valencià.
Els valencians pujarien de 21.090€ de renda per càpita que tene ara a 25.152€.
Jo sóc partidari que a la nova constitució catalana digui de manera
que no generi d’entrada anticossosanticatalans per part
dels blaveros, quelcom que faciliti la creació dels Països Catalans. Per
la nostra història compartida i per la nostra cultura sóc
fermament partidari d’anar junts. Però cal deixar clar que seria una
confederació a estil Confederació Suïssa i en aquest sentit ja vaig escriure un
article fa anys al bloc gran delSobiranisme al respecte: Quan
els Països Catalans siguin un Estat: 3. La distribució territorial
Aquestes conclusions resten força als arguments dels espanyolistes
mallorquins i valencians sobre el suposat imperialisme català. Les dades
econòmiques demostren que als catalans del Principat, en una Catalunya
independent no els interessaria que les Illes Balears i
el País Valencià s’incorporessin, ja queperdrien uns 3.000€ de renda
per càpita.
Ara bé, estic segur que una vegada estigués consolidada
políticament una Confederació de Països Catalans, es tindria molt més
potencial de creixement econòmic amb 13,5 milions d’habitants que amb 7,5
milions. Però per fer possible una confederació entre els Països Catalans, cal
actuar amb molta prudència i deixar ben clar, que
els interessa més als ciutadans de les Illes i del
País Valencià, al menys econòmicament, que als ciutadans d’una Catalunya
independent.
Endavant les atxes!!
http://blogs.avui.cat/mba4639/2012/09/15/ens-conve-que-les-illes-i-el-pais-valencia-suneixin-a-una-catalunya-independent/
-------------------------------------------------------------------------------------
-------------------------------------------------------------------------------------
Reculls de premsa seleccionats pel Secretariat Nacional i
pels companys del Grup Comunicació (premsa) del Vallès Oriental
-------------------------------------------------------------------------------------
-------------------------------------------------------------------------------------
Reculls de premsa seleccionats pel Secretariat Nacional i
pels companys del Grup Comunicació (premsa) del Vallès Oriental
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada